divendres, 27 de febrer de 2009

Heers

És cert que aquesta és cançó pastel com poques, però un dia assolellat com el d'avui no podria tenir cap altra banda sonora.


Someone Still Loves You Boris Yeltsin - Heers

dimecres, 25 de febrer de 2009

Horror vacui




Lo confieso, a veces me imagino haciendo experimentos de éstos con según qué personas. Will Sheff de Okkervil River las llama stones -piedras- en sus canciones; son aquellas que, siendo más vacías que una calabaza en Halloween, se esfuerzan horrores para parecer un surtido cultural. Su especie es curiosa, ya que son la viva representación del esnobismo pseudo (que, al fin y al cabo, viene a ser la vertiente actual del horror vacui).

"De donde nada hay, nada se puede sacar". A esta conclusión hemos llegado Aj y yo hoy cuando hemos visto este dibujo de Angry Little Girls, que son bastante graciosas y (eso sí) tienen un poco más de ojo.




dimarts, 24 de febrer de 2009

Jan 19


"The world seems to be blaring out its reward to all who survived the storm.
Plus it's a full moon, plus the storm broke, plus I'm still alive and I feel like I can live in the world with my heart in my mouth and with loving eye contact and serenity to everyone.
And everything will come to me"


24



Ahir, mentre agafàvem el death Cab for cutie per tornar a casa després d'un dia intens i complet, vaig pensar que el dilluns 23 de febrer havia aportat a la meva vida tres veritats (quasi) absolutes:


1. Els de Milwaukee (Wisconsin) beuen més que tota Barcelona plegada i tot i així no s'emborratxen. Poden provar tots els tipus d'orujos del país en un lapse de mitja hora i no immutar-se. Milwaukee no s'escriu com Milk, contra tot pronòstic, i té policies retirats i mares que només fumen tabac de mentol.

2. El temps és relatiu, els dies són subjectius i poden tenir més de 24 hores.

3. El Tibidabo a partir de les dotze és un niu d'amors o un escenari perfecte per una horror movie de sèrie Z.


dissabte, 21 de febrer de 2009

Lo que pica



En la época clásica, una personae non gratae era aquella que no era bienvenida en un lugar. Todo en términos diplomáticos, claro está. No hay duda de que lo de la diplomacia es un asunto escabroso por lo general; los términos y las acciones diplomáticas son los eufemismos de la historia de la humanidad. Uno diría que hay que leerlos entre líneas y prestar atención a la letra pequeña. Son las cláusulas de los contratos, los pies de página y las condiciones de uso de nuestra experiencia.

El problema de catalogar una persona de non grata es el hecho que no existe la potestad real de decidir si aquella persona es bienvenida al lugar donde está quien lo decide. Siempre será un acto “diplomático” subjetivo y cuestionable. También existe el caso de las mutuas presencias non gratas y la non grata sorpresa de la coincidencia. Así pues, la desvirtuación del término ha acabado por dividir la palabra en dos: la diplomacia política y la personal.

Lo que me sorprende de la expresión es su etimología. De la definición real de la palabra a lo que significa en latín hay un ligero matiz de diferencia. Persona non grata es literalmente una persona “no aceptable”. La definición política es la de persona no bienvenida a un lugar y la personal, persona aislada de un grupo o “sujeto desagradable”. Lo que es curioso es que por lo general, la catalogación de alguien como persona non grata ya es una contradicción con el término de diplomacia, porque la cortesía en realidad te la estás pasando por el forro, y encima estás emitiendo un juicio de valor petulante de alguien a sus espaldas –puesto que es un juicio “diplomático” y no puedes hacerlo a la cara-.

Todo esto me ha hecho pensar en nuestra tendencia a minimizar y maquillar todo cuánto ocurre a nuestro alrededor. Ya sea a través del lenguaje o los actos. La diplomacia de lo non grato es la puñalada trapera, el acto cobarde y el rabo entre las piernas, las despedidas a la francesa, los eufemismos. En català, cuando algo te pica, te gratas. Lo non grato vendría a ser lo que te pica y aunque te grates te sigue molestando. The Notwist (uno de mis grupos favoritos) cantaban al concepto en “One step inside doesn’t mean you’ll understand”. Pura filantropía.

Me fascina el lenguaje de los actos. Y que existan tantas cosas que se escapen a la razón.

divendres, 20 de febrer de 2009

Everybody's gotta learn sometime


Beck versionant la mítica cançó de The Korgis. El vídeo són imatges d'Eternal Sunshine Of The Spotless Mind, una de les meves pel·lícules preferides.

dijous, 19 de febrer de 2009

Dies d'ukelele



- L'onomàstica és una ciència apassionant. M'he adonat que m’agraden els noms estranys. Hi ha noms per qualsevol cosa.

- Com això del facebook. La gent ens fem fans d’algunes coses que és per flipar.

- Haha. Ja. El que em fa més gràcia és el de “Moderno por fuera / Garrulo por dentro”, perquè casi tots els que se’n fan són modernos.

- Doncs jo m’he fixat que últimament hi ha un boom de noms estranys en música. Alguns són tant obvis que resulten estranys. Perquè no ho pensem, però en realitat no cal trencar-se gaire el cap per acabar dient-se The Teenagers, per exemple, no? O Envelopes. I alguns són estranys a seques.

- Com es deien aquells del Primavera Sound?

- The Pains of Being Pure At Heart.

- Això. Mola.

- A !!! ningú sabia pronunciar-los.

- Els del Casiotone també tenien tela.

- És el que té el Casiotone. Instrument trist per a gent trista.

- Per això no em va arribar mai l’Stylophone.

- Sempre pots seguir somniant que t’arribarà algun dia.

- Parlant de somnis, avui he vingut escoltant un disc bastant bonic de dream pop. M’agrada molt que hi hagi una etiqueta així. Pop eteri per somniadors. El de Papercuts és estiuenc. D’aquells de llibre, sorra i tornada de la platja quan el sol es pon i no tens res que et preocupi al cap. Sonen bé, a part que avui fa sol i és el dia ideal. Dies d'ukelele, ja saps! Vindria a ser aquesta sensació que estem tenint ara.

- Uf. És fort que l’hivern ja s’acabi.

- Sí. S’acaba. El febrer sempre passa volant.

- Ja ens està bé, no?

- Està perfecte. I saps què? Els Papercuts fan servir un Stylophone. Em consola pensar que el paquet els va arribar a ells en comptes de a mi.

- Haha.

- Això sí... tot i el favor, recorda’m que no compri mai més res per Internet.





Papercuts - We Walked In The Sunlight ("You Can Have What You Want", 2009)



dimecres, 18 de febrer de 2009

Pols



Passada la tempesta ve la calma. He estat observant amb curiositat i astorament el cartell del Primavera Sound i m'he adonat de dues coses. La primera, que tendeixo a preveure les coses intuitivament encara que no me n'adoni. Tot això vindria perquè des de fa uns mesos que torno a escoltar molt Grandaddy. Grandaddy és un dels meus grups preferits, es va separar al 2006 i des d'aleshores que he tingut la vana esperança de sentir-los tocar a ells o al seu líder, el Jason Lytle, algun dia, en algun lloc. Avui ha caigut ell com a confirmació del Primavera i m'ha costat d'encaixar. Per què tot just fa uns mesos que he retornat a Grandaddy, després de més de tres anys amb la discografia aparcada a la memòria? Per què poc abans de saber que es confirmava My Bloody Valentine al FIB vaig treure-li la pols al brillant "Loveless"?

El mateix em passava amb Elvis Perkins tot just abans que sortís Elvis Perkins In Dearland (un disc preciós, potser no tant com el seu predecessor, però a l'altura) i tot just fa una setmana vaig tenir l'impuls de tornar a escoltar el Consolation Prizes de Phoenix en repeat. No m'esperava gens la notícia que Phoenix també vindria avui. M'he recordat a mi mateixa el dissabte passejant pel born al so de Heatwave i les tornades amb bici l'any passat amb Lost and Found a tot volum (i a tota hòstia) pel carrer Berlín. L'agost del 2007 i Too Young recordant-me el millor juliol de la meva vida. O Mr Tough amb Yo La Tengo.

Memòries que porten a fets o fets que porten a memòries. Tot plegat no deixa de ser curiós i estranyament bonic.




*Cliqueu als noms dels àlbums (o artistes) per descarregar-vos els discs.

Jasndioafhuowbfu



Quan l'eufòria no et deixa pensar la sensació és estranya. Ha estat com un cúmul de coses en les últimes 10 hores que amb prou feines em deixa respirar. L'Spleen hivernal va desapareixent paulatinament (què dic, menteixo! Súbitament!) per donar pas a un estat de Bliss absolut i expectant en el bon sentit de la paraula.

Avui han caigut les noves confirmacions del Primavera Sound i és com si el món s'hagués aliat per unir els meus grups preferits en un cartell considerablement dispar. Des del deliciós mainstream de Phoenix al bonic i intens record de The New Year passant per la meva pena de no haver vist Deerhunter l'any passat o Sonic Youth en fa dos. Si a això sumem que el 90% dels grups restants són una meravella absoluta (no en va aquest blog duu l'essència d'un d'ells) i que aquest Primavera serà especial perquè tornarà a ser el tot del FIB de fa dos anys, no puc frenar els meus engranatges mentals.


Quin dia més fantàstic. No cal dir que Madrid està a tocar i ens declarem fans absoluts del cubisme femení.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Mala Leche



Ayer leí en el periódico una noticia que me llamó la atención: Un lechero (setentaypico años, dato importante) del norte de Gran Bretaña (si no recuerdo mal), de ésos que van casa por casa o granja por granja dejando el bote de leche en la puerta, fue detenido por la policía porque pasaba pequeñas dosis de marihuana a los ancianos que vivían por la zona. Se ve que vendía las dosis a muy bajo precio a sus colegas, aquejados de ese dolor allí o ese pinchazo allá, como un bonus track del bote de leche. La noticia ha trascendido porque alguien del pueblo –como todos sabemos, los hechos en los pueblos son carne de cañón para los rumores- lo sopló y claro, después de investigarlo a fondo durante unas semanas no tuvieron más remedio que detener al camello. El hombre llevaba cincuenta años casado con su mujer, que no tenía ni idea, y se ve que se mostró tan arrepentido que a los jueces les dio pena y le han reducido la pena a 36 semanas de trabajo comunitario y libertad condicional. Él decía que lo hacía por puro altruismo y porque sus colegas se lo agradecían con todo su amor.

Bien, hasta aquí eso es normal. De la prohibición del cannabis o no no tengo la más mínima intención de hablar, porque no es asunto mío. Lo que sí me sorprenden son dos cosas. La primera, la prueba que los ancianos rurales de hoy no son como los de ayer. Quim Monzó comentaba hoy la noticia (sabía que repararía en ella) en su columna y decía que por qué no, en sus últimos años de vida uno tiene derecho a hacer lo que le venga en gana y afrontar las limitaciones y derivados que impone el cuerpo como uno quiera. Cuando pienso en el abuelo de mi madre, que desheredó al mío porque eligió a la que fue su mujer y no acató un matrimonio concertado con otra, reparo en cómo han cambiado los tiempos. Los abuelos de ayer proyectaban en los de hoy. Por lo general, un beso era un lazo y un matrimonio una garantía. Los de hoy proyectan en sí mismos. En viajar, en fumar marihuana si conviene y en volver a la universidad, entre muchas otras cosas. Quizá los tiempos sí están cambiando para bien. Aunque con eso de que realmente se puede conseguir que vivamos seiscientos años me entra el miedo a la longevidad.

Los pueblos siempre han sido y serán objeto de mi curiosidad. Los núcleos grandes como las ciudades son terribles socialmente hablando, pero es que los pueblos tampoco son mucho más dignos. Ayer vi Revolutionary Road y tuve la certeza de ello: todos barremos hacia nuestras casas. Ya me dirán quién fue el guardián entre el centeno que tuvo la mala leche (nunca mejor dicho) de dar el soplo, dejar a los ancianos sin su dosis de elección propia y encima esconder la cabeza bajo el ala. Porque -claro está- si algo se sabe, es que no se sabe quién ha sido. Típico tópico.


dilluns, 16 de febrer de 2009

L'absurd




És una mica com la sensació de llevar-se al matí i tenir fred. La casa està gelada perquè la calefacció porta unes hores apagada. Li agradaria haver anat a dormir més d’hora, però mai ho aconsegueix. Arriba a les dues amb el bus. Puja el camí cap a casa amb els auriculars i a mesura que puja les escales baixa el volum fins que la música sona com la seva pròpia veu repicant al seu cap sense insistència. Es posa el pijama. Mira els llibres i n’agafa un i llegeix el final abans de continuar-lo. Ja sap com acaba. Per tant agafa l’altre i som a dos de març i ell torna de Japó a l’època del desglaç. Diu que 7 graus és bon temps i que pot tornar a caminar sense enfonsar-se a la neu. Llegeix la mateixa línia una, dues, tres vegades i reconeix les dues opcions; que s’està adormint o bé que ja no és el que llegeix sinó el que pensa. Poc a poc la primera va envaint la segona i allò que li ronda el cap perd importància, si és que mai l’ha tingut. Del dir al fer hi ha un abisme. Del fer al dir hi ha un pas. Involucra el cervell en tot això i no troba les distàncies adequades. Què més dóna. Diria que pensar és un acte sobrevalorat si no és que s’adonés que quan no les pensa fa el que no vol. Però quan les pensa no fa ni el que no vol. Així que deixa de pensar i s’adorm.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Charlotte

dissabte, 14 de febrer de 2009

Sweet Love For Planet Earth


A vegades les coses s'harmonitzen de tal forma que res podria haver estat millor (com al revés). Ahir vaig anar a razz una mica a contracor, però vaig topar-me amb una de les millors sessions de música a les que he assistit mai en tota la meva vida. El duel Nathan Fake - James Holden va ser una brutalitat, però (que em perdoni el veterà) el que Fake -amb només 22 anys!- va fer va ser una autèntica lliçó magistral; una mostra de bon gust i elegància inqüestionable. Una prova fefaent que és necessari innovar i experimentar, i que les recerques sempre (sempre!) aporten nous fruits. A Fake el vaig veure a Berlín aquest estiu, però no recordo pràcticament res, i fa dos anys al FIB. Per aleshores no em va cridar especialment l'atenció, tot i que diuen que és des que s'ha començat a allunyar dels esquemes més convencionals que ha perdut molts seguidors. Jo crec que simplement no estem preparats pels grans canvis.

La catarsi ahir va donar-se al sentir la mescla de "My Girls" d'Animal Collective amb la magnífica i delicada "Sweet Love For Planet Earth" de Fuck Buttons. No només va ser la primera vegada que vaig sentir la cançó en una discoteca, sinó que la barreja (curiosa) va acabar desembocant en un torrent d'eufòria, vehemència i emoció a flor de pell sense precedents.


I és que ja ho diuen això que les millors coses arriben quan no te les esperes. Un deu.


divendres, 13 de febrer de 2009

Bon Iver - Blue Tulip


Vídeo de Bon Iver versionant "Blue Tulip" d' Okkervil River (del disc The Stand Ins). Sense paraules.



They're waiting to hate you
So give them an excuse
They say that it changed you
I know that can't be true
I came in the entrance
the makeup girl went through
And waited for ages,
I waited there for you

Hats off to my distant hope
I'm held back by a velvet rope
And he's behind the wall
the smoke machine has made between us
And if he does exist,
if camera clicking, green room guests
swirl round the man whose real life can be touched
Then I will do just that much.

Hats off to my distant hope
A ray of light, a puff of smoke
My street tonight's on fire with hope
You'll be there, you'll see us
I've got my ear against the screen


I'll feel your feelings crackling through every inch of me.
I'm going to make you mean it with every single cell of me.
I'm going to make you mean the words you sigh


A ray of light
Goodbye
Goodbye








Per descarregar la cançó de Bon Iver, clica aquí.
Per descarregar el disc d' Okkervil River,
clica aquí

dimecres, 11 de febrer de 2009

Extracte I

Barcelona - Cafè di Fiore /14h.


- L'altre dia em van tirar les cartes. A mi! Em van tirar les cartes! Tu creus? I em van dir que la cosa venia d'uns set o vuit mesos enrere. L'estiu, suposo. T'enrecordes de la Cristina?

- La Cristina?

- Sí, la de l'Empordà. Era bastant gilipolles. Vas parlar amb ella per telèfon.

- Ah, sí, la pija.

- Sí. Doncs ara va i em diu que està embarassada. La molt... és eficient i tot en quedar-se prenyada.

- Buf. I què penses fer?

- Ara cobraré 600.000 euros. Sabies que es va empotrar contra el meu cotxe?

- Com?

- Em va destrossar el capó del 4x4 fent marxa enrere.

- Vaja.

- Sí. Doncs com si no fos prou, ahir em va trucar. Em vol lligar, em sembla, perquè no li va faltar temps per dir-me això del bombo.

- Uf. I què faràs?

- Per començar, dir-li que estic casat.







Afegit trivial i inconnex: Ara acabo de recordar que avui he somniat que el John Frusciante es moria.

dimarts, 10 de febrer de 2009



WhenIsawyou,youlookedsosurprisedandtheoceansflowedthroughyourblue-greyeyesAndIstoodAndgazed

On the road



Cada cop que veig aquesta escena d'Almost Famous penso en vàries coses. La primera, que Elton John mereix la mort artística, però que en aquesta cançó va sortir-se. La segona, que m'agradaria molt haver viscut una temporadeta als setanta. La tercera, que m'encantaria anar de gira amb algun grup folkie de l'Amèrica interior. I la quarta, que tinc ganes de tornar a fer un bon viatge en furgoneta i música en tot volum. Això m'ha fet recordar un parell d'anys enrere, quan vam agafar la Westfàlia del D. (la groga de la foto) a fer quilòmetres. Com que no teníem cap cassette d'Elton John cantàvem The Kooks a ple pulmó, a falta de res millor.




Confesso que a vegades m'agradaria ser una espècie de Kerouac.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Segundos, secundarios y bises


Hoy he leído un articulillo en el periódico que me ha llamado la atención. El artículo en sí era bastante absurdo, de los de relleno, que tanto da publicarlos hoy como mañana o dos meses más tarde, pero era curioso. En él hablaban del ganador de un programa de tele que emitían a finales de los sesenta. El programa se llamaba “Un millón para el mejor” y el ganador (al que llamaré Sr. $) no me acuerdo.

La cuestión es que en el artículo este buen señor decía que todavía hoy, casi cuarenta años después, la gente lo seguía reconociendo por la calle. Supongo que el porcentaje de edad de los ojos avispados es reducido, pero aun así me parece interesante que se acuerden de él. Se ve que el programa lo emitían en la época en que sólo existía un canal, así que si no te gustaba pues te callabas y te aguantabas o te ibas a otra cosa, y si te gustaba contribuías a disparar el (brutal) índice de audiencia. Lo de la memoria pienso que es un caso especial que hoy en día es difícil de repetir. Creo que la franja longeva en general es más propicia a idealizar los contenidos de la televisión porque en su momento no crecieron con ella. Los procesos de adaptación parecen hacer especial hincapié en la memoria, convierten lo general en algo concreto; y supongo que un programa único en un solo canal dejó su huella de algún modo.

El Sr $ declaraba en el artículo que nunca utilizó su fama para nada y se dedicó después a sus asuntos: labores humanitarias y parecidos. Con el dinero también se compró un piso en el Eixample y se dedicó a viajar, preservando su anonimato (no me quiero ni imaginar cómo hubiese sido un fenómeno así hoy en día) hasta hoy. Y parece que la vida le ha ido bien.

En el artículo también señalan que el Sr $ no solía ganar las pruebas, sino que siempre quedaba segundo o tercero. Así que siempre le ganaba alguien, pero él se mantenía constante en la retaguardia y al final resultó ser el que, sin destacar, acabó llevándose el premio gordo. No sé qué parte de fábula tiene esta historia, pero hoy he pensado en todos los segundos platos, segundos planos y lo(s) que viene(n) detrás, y la historia me ha enternecido un poco. Es un poco como el cuento del pato feo que se vuelve cisne a pequeña escala, con el mismo mensaje a interpretar. Como si ese señor fuera la personificación del karma y las segundas oportunidades. Hasta el título del programa (no escatimaban en obviedades en los sesenta, eh) le dio la razón. Un millón para el mejor, que no necesariamente el primero.

No sé. Quizá sí es verdad que las cosas llegan por sí solas cuando toca y que cada uno recibe la parte que se merece. Voy a cruzar dedos por ello. El cuento me ha sonado tristemente bien.

diumenge, 8 de febrer de 2009

W

Why? / Close To Me


I pull my eyes out
hold my breath
and wait until I shake



[2]



Las bandas sonoras de las películas de Tarantino y The Rocky Horror Picture Show están hechas para las bandas sonoras de las películas de Tarantino y The Rocky Horror Picture Show. Y nada más, gracias. Con esto incluyo a Messer Chups y demás grupos rockabilly, psychobilly y todos los vocablos que acaben con eso y NO encajan en un contexto global.

Las obviedades no suelen interpretarse como tales; ¡he aquí la gracia o desgracia del factor sorpresa!


divendres, 6 de febrer de 2009


"I don't want soup mix. I want soup ingredients! I want the real version of everything! Björk's little voice in my left ear said if you leave it alone it might just happen anyway, and my face stretched into tears. It hit me.
All of it popped"



Dawn. Winter Journal - Mount Eerie / Phil Elverum

dimecres, 4 de febrer de 2009

19--




L’altre dia, l’Aj i jo estàvem prenent un cafè quan va sortir el tema. Havíem pres com a costum llegir el diari cada dia des de petits i jo vaig confessar-li a mitja veu que al principi, només llegia l’apartat de necrològiques. Em va respondre amb sorpresa que ell també. Tots dos vam concloure que aleshores no érem tant estranys, o bé, si més no, existien dues persones al món amb una mateixa costum estranya, i ens vam reconfortar mútuament. També vam reconèixer que avui en dia passàvem la pàgina per aquella barreja estranya de vergonya pròpia-aliena al recordar la nostra passió per l’escabrositat i les efemèrides.

Ara ja fa un cert temps que no tinc per costum mirar les necrològiques, però ahir, mentre agafava el diari a l’esmorzar migdial de rigor, vaig recordar-me de l’anècdota i vaig anar a l’apartat de Tendències (la part de Societat ara tant ben encoberta a mode d’eufemisme). Vaig sorprendre’m perquè tot just parlaven de la mort del creador de Playmobil. Això em va entendrir i alhora em va fer pensar en les milions de coincidències amb les que el meu microcosmos va topant-se des que tinc ús de raó.

Quan era petita, jo només jugava amb Playmòbils. Res de nines, ni pin-y-pons, ni action men ni micromachines, no. Només Playmòbils. Peluixos i Playmòbils. Aquests últims els tenia de tots tipus, colors, races i sexes (bé, en principi només n’hi ha dos, de sexes, encara no existien els híbrids). Com que m’avorria l’estructura social universal d’aleshores i el vaixell pirata i la granja m’eren insulsos de per sí, m’inventava històries entre ells amb un escenari fictici. Les històries eren d’una tensió dramàtica –ben mirat- colpidora, i cada dia que hi jugava la temàtica canviava, a no ser que hi hagués una certa recurrència (fruit d’alguna experiència impactant) o continuïtat (en plan capítols). Al pas dels anys les problemàtiques anaven canviant, suposo que a mode de reflex dels meus concerniments, però sempre elevats a la màxima potència i dels comportaments més viscerals possibles. Totalment dignes de Nissaga de Poder, però sense morts. La banda sonora la posava la música del meu pare (vegi's foto).

A mida que vaig anar creixent, aquesta part de Tendències (o Societat, segons com es vulgui mirar) mimètica i anàloga a la meva perspectiva vital va anar decaient fins que vaig trobar-me en un punt d’standby. Necessitava un altre medi per canalitzar la vena (dubtosament) creativa. Suposo que en aquesta inflexió vaig topar-me amb el gran poder dels ordinadors, el word 98 i aquestes coses tant seductores, i els playmòbils van quedar relegats little by little a la caixa de l’altell, on suposo que encara són.

Ha estat com una petita revelació el veure quan vaig començar a tenir aquesta necessitat traduir en altres paraules allò que passa pel meu cap o al meu entorn. No ho sé, sempre havia pensat que d’un dia per l’altre m’havia sortit la vena escriptora i ja està. Però avui, llegint la necrològica del Senyor Playmòbil, he recordat com d’injusta he estat amb aquesta etapa de la meva vida, relegant-la al més absolut, rotund i vulgar oblit. Renegar de les Tendències (/ Societat) equival a renegar dels orígens. Dua dixit.

Suposo que si ara tornés a tenir nou o deu anys, posaria a tots els clicks en fila durant un minut. Si aconseguís deixar la ment en blanc, de segur que en sortiria el silenci.
Tot sigui pel nen que diuen que portem dins. EPD.


dimarts, 3 de febrer de 2009

Sembla que quan els Drop Nineteens van començar a morir d'altres van néixer per mantenir el gènere*. Ara fa deu anys de tot plegat i han tret un disc amb una portada preciosa i un aforisme que és meitat certesa i meitat punyalada. I ara, d'ells, se'n torna a parlar a tot arreu. I amb raó.

Aquí teniu el link per copsar la resta.



*Els amics de John Peel són dignes de reverència

dilluns, 2 de febrer de 2009

E T



No sé si és perquè els meus primers records vitals són d’estiu que el trobo a faltar tant i els hiverns se’m fan tant durs. Avui ha plogut i pensava en els diluvis d’estiu. Quan plou a l’estiu no tinc problema en sortir al jardí i respirar l’aire de tempesta, i quan no plou, en inflar-me a Coca-Coles i caminar descalça per tot el poble. Enyoro els festivals, els viatges (qui no mataria pels capvespres a Wilhelmstraße), el mar i l’impasse entre sol + pell / contacte amb l’aigua. El no fer res a l’hivern és una merda. El no fer res a l’estiu és l’ordre del dia i m’agrada. Endur-me el llibre a la platja i llegir tres cops la mateixa línia perquè m’embalo amb la música (qui digui que les dones podem fer més de dues coses alhora, menteix). Els auriculars –entre altres coses- se m’enreden però tot em sembla més lleu. Fins i tot el temut setembre.

Avui, al tornar a casa després d’un dia complet, pensava en com detesto el fred amb l’inestimable ajuda de “Winter”, de The Dodos. Però després “The Kind” de Shearwater m’ha fet pensar en com m’agrada l’estiu. Entre Consell de Cent i València he organitzat una breu competició mental entre Cançons d’Inlandsis i Cançons Subaquàtiques, que s’ha acabat convertint en partit amistós i balanç complementari.

I és que, en el fons, totes elles acaben parlant del mateix. I l'empatia es va repartint per les fraccions de temps dels dies que decidim marcar al calendari.




diumenge, 1 de febrer de 2009

Eerie



És diumenge de pluja i de no sortir, o sortir més tard. De cel de no color i d’idees que, per contra, cobreixen tots els matisos possibles. Avui és el dia perfecte per fer els plans que no es duran mai a terme, del plan sit tibi terra levis. També és època d’escollir el viatge de rigor del marçabril. Entre papers, pàgines i opinions que oscil·len entre àsia, àfrica, europa i no man's land penso que el que tinc ganes és de marxar i prou. I de primavera també una mica. I de sol.


De l’encegador, a més.