divendres, 31 de juliol de 2009

Acèfals




El problema de quedar-se durant l’estiu a Barcelona (i encara més si et veus empès per les circumstàncies) és que tots els dies acaben semblant iguals. A l’entrevista em preguntaven si treballar a una botiga de roba a l’estiu havia estat una experiència gratificant i crec que la meva cara de mapa va contestar de la forma més explícita. I no, no és la calor, no és veure com tots els teus amics marxen de vacances, no és somniar amb la vida que porten els que són a l’estranger, no és veure com el saldo que et queda al compte corrent s’escola entre festes de carrer i enciams iceberg. És el veure mentre fas caixa que només has venut un moneder perquè ningú trepitja la botiga a l’agost. És la reserva natural de gambes/platja de la Barceloneta a rebentar i amb banda sonora original (¿Servesa-bier, masaje?). És la Cuore i La Catedral Del Mar dominant el món.

Ara (i després de mil entrevistes en Grau Superior d’Estupidesa) puc dir que, per sort, sóc una dona comercial i comparteixo gabinet amb llicenciats en mil carreres literàries més que jo per vendre best-sellers a preu mínim. El coneixement decau com els salaris i els preus dels pisos, i el món s’entristeix perquè la mort d’Stieg Larsson ens deixa sense més trilogies de pamflet que ens facin sentir intel·ligents i cultes. Mentre, jo maquino com canviar portades de llibres indecents per altres de més bons o arrencar totes les últimes pàgines de l’últim de Dan Brown perquè després em vinguin a reclamar. “Se siente”, respondria. “És que ara es porten els finals oberts”.


Com són d'avorrits els estius a Barcelona, mare meva.


dijous, 30 de juliol de 2009

Faraday (II)




The Divine Comedy / If
Faraday 2009

dimecres, 29 de juliol de 2009

Ecce Homo




NOTA: Heu de substituir les XXXX (nom real a la meva pantalla del facebook) pel nom d'una persona (és la nova aplicació de receptes per cuinar persones).




Que el facebook és una eina temible i terrible és una cosa que sap tothom, o gairebé tothom; o si més no tothom o gairebé tothom ho hauria de saber per anar bé. Un cop assumida i acceptada aquesta part, he constatat que el meu punt geek (força accentuat tanmateix) no em permet tancar el compte i dedicar-me a fer macramé (o altres activitats tant o menys lucratives), cosa que per una banda em preocupa i per altra em fascina. Què té el facebook que enganxa tant? Que pots mirar les fotos dels amics de les amigues dels pares dels cosins dels teus avis? Que pots veure la cara adulta amb post-acné del teu amic de parvulari? Que pots riure quan veus que la companya que se't menjava l'entrepà a l'escola primària ha repetit per cinquè cop primer de batxillerat? Qui sap. La qüestió és que dia rere dia la xarxa s'expandeix, i amb ella la comunicació immediata, les faltes d'ortografia delictuoses i els testos per saber quina posició sexual t'escau millor en funció del dia que vas néixer. Tothom s'acaba sabent la vida de tothom i tothom sap la teva vida, i en aquest trepidant joc d'enriquiment interpersonal passes per les proves gimnàstiques de fer-te fan de tot el que existeix, ja sigui de Yo La Tengo (password: nodata.tv) a Jo També Crec Que La Nena Del Grup Balañá Que Demana Silenci És Monstruosa.

Així doncs, i sense jutjar-ho gaire més del necessari (perquè, al cap i a la fi i ho vulguem o no, aquests són els estímuls intel·lectuals de la vida sedentària universal) he decidit anar recopilant Galetes de la sort i altres imatges d'aplicacions meravelloses, per sort d'alguns i per desgràcia d'altres. Crec que el nou fil d'etiquetes (que dóna pas al que he decidit anomenar Històries del Facebook) em permetrà a finals d'any poder-ne fer un experiment sociològic impactant digne de publicació editorial. Que això és l'home, senyors, i Nietzsche fa anys que és mort.




dilluns, 27 de juliol de 2009

Ara fa un any



Tots érem més joves que avui, però de tots els que conec, jo era l'única que canviava de número.
Ara fa un any les coses eren molt diferents, excepte pel riure a la foto (tota una rara avis) i pels petits detalls que es mantenen com les polseres de la degradació. Ja no estic morena ni tinc el cabell llarg ni he anat a Sant Pol, però he dormit a intervals pel pip-pip del telèfon, he esmorzat a dues passes del mar i podria dir que tinc un dia feliç.



dilluns, 20 de juliol de 2009

Back



La veritat és que no sé dibuixar gaire, però he anat fent proves aquests dies i crec que ja manejo el photoshop una mica millor. També he descobert que contra altres coses no puc lluitar, com el google analytics, el Cosas Que Hacen BUM del Kiko Amat o la quantitat de sal correcta perquè la pasta no em quedi sosa. Tampoc acabo de lidiar amb les imatges grotesques, com el rapper que ballava tot sol al carrer amb el discman posat o el tal Manu (o això indicava l'identificació de la seva solapa) que l'altre dia, mentre prenia un cafè en un bar qualsevol, em va demanar foc amb la la seva samarreta "I am hetero-friendly, ask me anything you want". No sé si és perquè tinc cara d'hetero, o cara de tenir foc, o cara de preguntar-li el sentit de la vida que va venir justament a mi a preguntar-m'ho, però en fi, tant fa. La qüestió és que els retorns em fan il·lusió i avui he tornat a pensar en Berlin i això m'ha posat nostàlgica i m'ha fet feliç a parts iguals. No perquè pensi que hi tindré un peu aviat de nou, sinó perquè el vent m'ha tornat algunes coses que s'havia endut.

I tot i trobar-me malament, hi han altres coses molt més boniques que aquest dibuix que avui em reconforten.



Edito: El rapper del discman ara canta "no me gusta como soy"/"tu bata de colores me recuerda a unos ratones" a mode d'himne, per tant he conclòs que pertany a un altre tipus de categoria.



diumenge, 19 de juliol de 2009

Analog retirement


Llàstima que no recordo d'on l'he tret.



EDITO: Diu la Marta que la vaig treure del Prodigis, el bloc de l'Albert Lloreta. Com que és un dels meus preferits, aprofito per deixar la direcció i animar-vos a fer-hi un cop d'ull.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Ja tocava

divendres, 17 de juliol de 2009

More light



M’han passat el parte del FIB i sembla que tot plegat sigui una broma. Han cancel·lat tots els concerts del divendres i no hi ha planetes que valguin, ni magazines ni Paul Wellers. Que l’incendi s’ha agreujat, les valles i les lones han volat, la llum se n’ha anat i els que poden dormen en els cotxes si les tendes flaquegen. Els que no, al camí. Sembla que el vent ha arrasat i s’ho ha endut tot cap allà, inclús una part de mi. Jo avui no sabia què fer i he fet de tot, com avui parlava amb L, que tant de temps lliure dóna tant a pensar que ens fa deixar de pensar. L’avorriment és la part de l’estiu que no recordes fins que arriba i durant la major part del temps només et porta a fer un cúmul de substantius començats per “i”. Avui, sense anar més lluny, he vist el tràiler que ha penjat l’ä al seu blog i m’he preguntat per què cada cop que posa diners en una pel·lícula, la Drew Barrymore se n’adjudica un paper. A vegades penso que ningú més li ofereix feina, i sona com trist. També m’he baixat l'últim EP de Modest Mouse i m’he enamorat d’una cançó que es diu Autumn Beds. I canta que

as
August
came,
our
case
came
to
an
end



i he pensat que, en el fons, la distància fa les coses perceptives. En general no m’agrada l’hivern, però avui he tingut ganes que arribi. Aquesta foto la vaig fer tornant a Marly en silenci absolut, just després de l’accident de cotxe que vam patir a Suïssa el dia de cap d’any. També he recordat qui va ser la primera persona en qui vaig pensar després. I tot el que no havia dit, tot el que no havia fet.


dilluns, 13 de juliol de 2009

Procrastinar o la vida es así



Crec que en general, l’acció coneguda com a fet posat en pràctica pren un paper molt important a l’hora de captar l’essència d’algunes paraules. Té el seu sentit. Avui m’ha passat més o menys amb la procrastinació, una paraula que no existeix en català (però sí en castellà) i que porto exercint alegrement tota la vida. La cosa és que avui m’he llevat amb un 50% més de mala llet que habitualment. No perquè m’agradi molt dormir (que m’agrada molt) i detesti que em despertin (que ho detesto), sinó perquè fa com dos mesos que havia de fer-me una anàlisi de sang i avui era més o menys la data límit que els nervis de la meva mare han pogut tolerar.

Procastinar és, literalment, deixar les coses per un altre moment. És l’exaltació de “fes demà el que puguis fer avui”, una apologia semàntica a la vagància i una oda a la posposició. Avui he cregut que, si s’ha creat una paraula únicament per definir aquest concepte, és que el concepte no és un fenomen gaire aïllat. I, enllaçant amb el que deia al principi, avui n’he entès més o menys l’essència (o si més no he descobert una diferència important). El que separa la vagància de la procastinació és que la primera la pots fer perquè sí, sense motiu aparent i sense cap obligació (auto)imposada pel mig, mentre que la segona la fas generalment perquè pots intuir les conseqüències de tot el que implica la primera; més o menys així:


Deure/obligació/responsabilitat/imposició + entreveure la conseqüència = vagància -> Procastinació


I això. La consulta tancava a les 11, i he arribat aproximadament a les 10:57 amb l’esperança que em diguessin que ja no em podien fer l’anàlisi i que podia tornar cap a casa. Però no. L’ànima relativament bondadosa de l’infermera (qui m’ha punyit mentre li deia a la seva companya “avui no hem parat de punxar venetes de merda”/”m’estic morint per un piti, però això no tira”/”un altre dia diem que tanquem a dos quarts”) m’ho ha trepitjat tot plegat. I les meves expectatives s’han complert quan, després de fer dues intentones i veure extrets tots els glòbuls vermells del meu organisme, he passat d'assolir la fase pànic-a-la-cadira a complir la fase (prevista) caure-rodona-a-terra.

Després de retornar al món de la consciència, haver-me pres un cafè amb dues tones de sucre i menjar la pasta pertinent, he arribat al nirvana de la síntesi. Tot plegat, a la pràctica, ha estat més o menys així:


Anar a fer-me l’anàlisi + em marejaré i em desmaiaré = no em ve de gust -> ja ho faré un altre dia



I amb esquemes estúpids he descobert la raó de ser de la meva tendència a no fer les coses mai quan toca: i és que les conseqüències que ja conec d’avantmà m’inspiren un pal tant immens que passar a l’acció se’m fa una muntanya (i, per tant, decideixo no passar l'acció). Clar, és que després em miro els braços tots morats pel colze i m’entenc, que qualsevol diria que em xuto heroïna.

diumenge, 12 de juliol de 2009

La magnitud de la tragèdia





Coses com aquestes acaben per fer-me perdre la fe en les noves tecnologies. A part d'incrementar el meu escepticisme i la meva misantropia en proporció.

PD. Aprofito per demanar suplicar aquí públicament que la gent deixi d'obrir galetes de la sort i publicar-ne els resultats via Facebook. Un generador aleatori no defineix el futur, i els consells resultants són pitjors que els llibres de Paulo Coelho.


dissabte, 11 de juliol de 2009

El lloc on viuen els monstres




M’agraden les tempestes d’estiu. Recordo que algú em va dir de fer una llista de coses que m’agradaven i coses que no, i una d’elles eren els dies grisos de juliol i agost. Són fantàstics i diria que em són igual els núvols si realment fos veritat que no m’importen. Detestava, això sí, caminar amb xancletes un cop havien rentat els carrers. Últimament tinc somnis estranys i salto com Cartier Bresson de la vida ideal a l’història interminable i no sé quina és la real. Deia l’Amadeus que l’incertesa era la malaltia del segle XX i jo que me’l creia, jo que ho pensava ahir. Les casualitats m’han portat a les situacions durant molt de temps i no és lícit deixar que superin les circumstàncies, però tampoc les puc deixar anar. Com l’ocell que es lliga a la gàbia perquè vol i somnia en ser lliure. Com l’home que allibera l’ocell per tancar-se ell a la gàbia. He descobert que tampoc puc evitar fer fotos als meus peus a cada viatge que faig, tot i que jo això més que saber-ho m’ho han hagut de dir amb el meu conseqüent astorament. I és tant veritat com que tot plegat són els detalls de la meva guerra, i que com deia la cançó, l’encant excessiu s’acaba pagant, tot i que no vull saber com, o potser sí. Només sé que el temps va lent, les hores i els minuts passen però no totes les coses s’acaben.

divendres, 10 de juliol de 2009

Faraday





The best things in life are truly free

singing birds and laughing bees