dijous, 28 de gener de 2010

La Nàusea



Aquest país –si és que se li pot dir país- s’enfonsa. S’enfonsa si no és que ja és a dos metres sota terra. És intolerable i insostenible. Els joves som uns empestats, som la cua del gos i l’estigmatisme de la societat. Avui hi estava pensant i no puc contenir-me. Viure a Espanya i, per extensió, a Catalunya, és sinònim de viure a Àfrica pensant-nos que tenim parentesc amb la societat finlandesa. Creiem que per ser a Europa tindrem un futur digne i anem votant estatuts i constitucions pensant-nos que això possiblement canviï alguna cosa. M’agradaria veure la cara de segons quins polítics o segons quins caps de feina quan ens contracten, la seva cara de “pobres il·lusos, que firmen pensant que això els servirà d’alguna cosa”. Firmem contractes de merda, a empreses de merda, cobrem sis-cents euros (o menys) fastigosos al mes a canvi de 25 hores i hipotecar la llibertat, el temps i les ganes; sempre amb contractes temporals, sempre pensant en si et renovaran o no, sempre amb la por al cos fins que el dia assenyalat arriba i et diuen “no et quedes”. O el dia que menys t’esperes també t’ho diuen.

A vegades quan penso en el futur que ens espera aquí ho veig molt negre. El que hauríem de fer tots és fotre’ns a estudiar idiomes i organitzar un èxode massiu que faci trontollar els fonaments socials. Que reconstrueixin aquesta societat els que l’han tirada a terra, i no nosaltres. Pensar en tenir fills és com condemnar-los a que es trobin amb els errors i les promeses i les grans cagades de la generació dels seus pares. No és normal que les empreses contractin a becaris i no a llicenciats perquè els surti rendible. Els becaris (o els que accepten a treballar amb sou de becari, que és gairebé tothom) treballen a canvi d’un no-sou o de dos-cents euros a canvi de jornades que no s'allunyen tant de les completes. El que és còmic avui en dia és que si ets mileurista la gent pensi que tens sort. Què vol dir que tens sort?! Quina mena de sort és treballar de vuit del matí a sis de la tarda a canvi de mil euros? Com podem resignar-nos a pensar que és acceptable? Tant malament està la situació? Com podem arribar a pensar que vint-i-cinc hores setmanals de feina a canvi de 600 euros és un sou "decent"? I ser llicenciat, què vol dir ser llicenciat avui en dia? Quina garantia és, tenir una carrera? I si no treballes, com et pagues el màster que Bolonya –aquella gran meravella de reforma- pràcticament t’obliga a fer si pretens treballar d’alguna cosa més que de cambrer a jornada parcial (i això, si ho pots combinar, és clar)? Acreditant-te fins les celles?

El pitjor de tot no són els diners, sinó el fet que acceptem aquest menyspreu com habitual i acabem menyspreant-nos a nosaltres mateixos pensant en els mateixos termes. I acceptant-ho. Tothom sap com està la situació i no queda més remei que resignar-nos. Et manifestes i et bastonegen a canvi, com si haguessis d’estar content amb la situació, amb la corrupció i amb les circumstàncies. Acceptes i et resignes que et despatxin amb excuses i d’un dia per l’altre, sí. El dia abans que se t’acaba el contracte, quan dones per suposat que et quedaràs perquè no t’han dit res, et crida el monstre i et diu de les pitjors maneres que no ets rendible per l’empresa i que demà no cal que tornis. I pobre de tu que contestis o et caurà un pal més gros. O bé reps un mail -un mail, senyors!- on et diuen que no ets imprescindible i que ja has fet prou feina per l’empresa. O et passes una setmana sentint al teu voltant els rumors que es carregaran a un terç de la plantilla i tothom es mira esgarrifat desitjant que no sigui a ells als que els convidin a marxar. O un company espavilat de la feina et pregunta com ho portes, això que et facin fora. I tu encara no tens ni punyetera idea que et fan fora.

I davant d’aquests casos –un dels quals és el meu- em pregunto què cony hi pinto aquí, estudiant una carrera, pensant en el màster que hauré de fer després si vull fer alguna cosa a la vida, sense feina, sense diners, veient com els meus amics, llicenciats o no, es queden sense feina, sense diners; i ho veig magre. Perquè avui ser llicenciat no vol dir res. Perquè els mitjans de comunicació, que són els que denuncien els casos dels becaris, són els primers que els contracten a canvi de “formació”. A canvi d’un treball de negre. Perquè tenir una carrera avui en dia no és sinònim de res. Tenir estudis no és sinònim de res. Perquè no hi ha feina, i no hi ha diners. I si no hi ha diners estem condemnats a viure a casa els pares fins els quaranta. Perquè si no tens experiència, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha experiència. I al cap i a la fi, descobreixes que el país es mou per allò que ens falta. I acabem acceptant cementiris nuclears perquè ho veiem com una possibilitat. Fantàstic.

Quan penso en tot plegat només penso en les ganes de plorar que m’inspira el que hi ha. De veure com això s’enfonsa, o ja és a dos metres sota terra, i nosaltres hem de pujar a la superfície per respirar i tornar a enfonsar-nos en la merda perquè no tenim cap altre remei. I ho fem amb resignació. Això és vergonyós, ser jove aquí i avui és una lacra, i jo ja en tinc prou. Avui he tingut clar que Barcelona ni és la millor ciutat del món, ni la millor botiga del món, ni s’aguanta per enlloc. Pagar 500 euros al mes per un pis de 30 metres quadrats no em sembla cosmopolita, ho sento. Entre d'altres coses. No sé qui és el responsable de fer que aquesta societat sigui possible, però no em queda més que agrair-li, agrair-li que ens ensenyi que l'emigració és la viagra de la prosperitat. Em fa gràcia perquè ens veig d’aquí a cent anys a Finlàndia, intentant envair el pol nord perquè tot Europa estarà concentrada en el mateix punt, com aranyes que intenten escapar-se de la nata. Fugint de les flames que ens cremen els peus.

I entens a Sartre com ho feies en l'adolescència, i penses què cony ha fet que puguis haver tornat a aquest punt existencial, que puguis viure la Nàusea un altre cop i pensar que té raó. I és ridícul. Que la guerra ha estat una altra, però ha estat; i ara ens toca pair-ne la conseqüència. I, com si això no fos prou, sospirar-la.


dilluns, 25 de gener de 2010



CONDUCTOR: Puc dir-te un secret?
INTERVENTOR: Fes-ho, si et plau.
CONDUCTOR: Em sembla que m'he enamorat. Per primer cop a la meva vida.
INTERVENTOR: De qui t'has enamorat?
CONDUCTOR: D'aquesta noia del seient del darrere. Em sembla que me la quedaré per a la resta de la meva vida. Em quedaré en aquest taxi amb ella per a la resta de la meva vida. Em casaré en aquest taxi. Morirem junts en aquest taxi.


Harold Pinter
, Altres Llocs

diumenge, 24 de gener de 2010

Fins i tot els déus


Una pila de coses s’amunteguen i ara passes del català al castellà com qui no vol la cosa tot el dia enganxat a la bíblia lingüística, deixant passar les coses que no s’haurien de dir però es diuen i no només són barbarismes sinó que també són barbaritats. Es fa al mirar al teu voltant i a l’entendre que hi ha sismes que no es podran mesurar mai, i ja poden existir mil escales de Richter que la seva magnitud és imperceptible i la seva conseqüència, la pitjor de les hecatombes. El lliure albir és una petita mentida pietosa entre tant soroll i una altra petita ironia de la vida Hardiana enllaçada entre formalitats, presses, repressions i manuals. Tan fàcil com respondre negre quan et pregunten quina hora és o tant entenedor com pensar en Rousseau mentre penses en què consisteix una escombra i el seu ús. Agafi-la per la part superior si no vol patir mal d’esquena. Minúcies així que semblen tant evidents que quan tens l’esquena i altres coses partides en dos ni tan sols recordes a retreure-t'ho. Tothom sap fer servir una escombra i tothom ho fa cap a casa seva i així tot queda net. Potser m'haurien de lligar una cinta blanca als cabells que ara tampoc tinc i donar-me més que dos dies per poder avaluar tots els riscos de l'operació.


dimarts, 19 de gener de 2010

Words, words, words


gràcies


dissabte, 16 de gener de 2010

KC Accidental


Tot sovint, en situacions adrenalíniques, penso en una cançó de Broken Social Scene que es diu KC Accidental. Sense saber-ne res, havia deduït que KC era un personatge femení i que accidental era tot allò que li passa a la KC al llarg de la cançó. La gràcia de KC Accidental és la sobtada explosió del segon número deu, que es transforma en una catarsi ascendent que afluixa al minut 1:48 i torna a rebentar –per tots els costats- al minut 2:36. Sigui el que sigui el que li passa a la KC, és gros, greu i una putada; i les conseqüències de cada pas, pitjors, fins que tot plegat es laxa de cop i volta. La calma després de la tempesta, el silenci després d’un acudit dolent, l’assumpció del fet s’imposen i penses, ara, tot decaurà i en pau. Ho penses durant el gairebé minut que dura el parèntesi -oh, un purgatori, un bon final feliç-. Que és mentida, per cert. Perquè ultrapassar la onada implica enfrontar-se al tsunami musical que ve després, a la rematada/massacrada final, que és gore i obscena i fatal (i a les pel·lícules de sèrie B omplirien els personatges de ketchup i salsitxes intestinals) i apocalíptica i de la qual, òbviament, ningú se’n salva.

El cas de la KC és una mica com la paraula OK. OK vol dir Zero Killed, no d’acord; i, de fet, KC són les inicials dels components de la banda (Kevin, Charles) i Accidental el nom anterior de Broken Social Scene. Per tant, tot el que dic al paràgraf de dalt en realitat no succeeix mai. Però passa el mateix quan, encara que sàpigues que el dolent mor al final de la pel·lícula, segueixes patint incoherentment fins al final. Amb això vull dir que saber les coses o no saber-les en el fons no serveix per a res, perquè adonar-se'n del que hi ha tampoc canvia gaire les coses. Suposo que és la manca d’absolutisme d'absolutament tot el que fa que segueixi pensant que la KC és una gran desgraciada per tota la merda que li cau(rà) a sobre.



dimarts, 12 de gener de 2010

Rohmer


Una de les coses que em criden l'atenció de les pel·lícules de Rohmer és la seva manera de tractar la vida quotidiana. Aquelles situacions on no passa res, ningú no diu res, tothom mira, tothom sap i tothom segueix sense dir res, tots escombrant cap a casa, tots feliços en la ignorància a voluntat i demà serà un altre dia amb el mateix color i amb diferents matisos, tothom arrossegat per la corrent del no faig res, jo deixo fer. Si alguna cosa m'agradava de les pel·lícules de Rohmer era el fluir dels fets com qui no vol la cosa. Com qui no vol la cosa, això mateix.

dilluns, 11 de gener de 2010

Sky



"Old glasses clinking, and a new order's blinking, and I -I should be floating, but I'm weighted by thinking that I got on the river, really can't make it change, and the sky gets filled up too fast, and the taxi man's saying, "You betta give him your money; stop daydreaming, dude!" When the point of horizon is hiding from you, what would you want?"

Cabells



Cada cop que vaig a tallar-me els cabells m'enrecordo d'aquesta foto i em pregunto qui les mana, aquestes coses. Tan fàcil que és no tallar-se'l en tot l'any i tant complicat dur-lo curt i dur-lo bé. Tant terrible com l'instant d'horror de sentir la perruquera dir-li a la companya "pásame la maquinilla". Pásame. La. Maquinilla. Qualsevol pensaria que hagués dit entre línies "serveix-li la cicuta". Total, el resultat és igual d'amarg. I proporcional si a l'arribar a casa encens la TV per primer cop en dues setmanes i sents a la noia dir "és que els cabells són un dels distintius físics de la dona". No et fot, haver-ho dit abans, que et passava la maquineta per a veure què en penses, d'això que acabes de dir. Imbècil.


dijous, 7 de gener de 2010

Tempestes



Plou i no fa sol. Els paraigües giren cap amunt en acte de rebel·lia. El caos torna a governar en aquest petit regne de discòrdia oblidada, i d’una manera o altra, l’L, aquella amiga de polze i índex, pren forma mental de manera insistent, donant la benvinguda amb el passi d’honor de sortida d’emergència. El més lamentable de tot plegat no és el naufragi, ni pensar que la mel als llavis ara ja no serà més que vinagre. És que el mecanisme ja no funciona perquè les paraules han fet malbé els engranatges. I després el vent se les ha endut ben lluny.


dimecres, 6 de gener de 2010



this way this way this way this way this way this way this
way out this
way out
O

dimarts, 5 de gener de 2010

dilluns, 4 de gener de 2010

Worried Shoes


Podria parlar de la baixesa humana. De fet, aquest seria un bon article amb carnassa editorial: el fer les coses de la pitjor manera possible, de la manera més injusta possible, de la manera més cruel possible, però no val la pena. Hi ha qui deia que males paraules no mereixen ésser escrites, i potser és cert. Aquesta hauria de ser una entrada sobre la grandesa humana. Sobre les coses grans de la vida, la sorpresa de conèixer persones que poden canviar-te la vida i la seva inflexió en la teva vida lineal. El món està ple de persones i no-persones. Les últimes s’acaben podrint soles. Entre les primeres hi ha persones normals i persones enormes. Persones enormes i brillants en tots els sentits, intraduibles a l'estàndard o al suec, d’una tendresa infinita i confiança cega, la companyia dels quals t’enamora i et fascina. Persones enormes i cultes amb veu d’Spotify i les converses més divertides i més interessants del món entre bombons de xocolata i riures. Persones enormes i sensibles amb el cabell més ros i més bonic, amb l’empatia més latent. Persones que lligaries a la teva cadira perquè no marxin mai del teu costat, encara que no ho facis perquè en el fons vols que hi siguin perquè volen, que fan que un dia de merda es converteixi en un bon dia, en extraordinari. Petits herois d’una història anònima abismal. Vaig mentir, ells serien la meva patrulla d'elit. Qui sap què diria David Boring amb el cor trencat i aquest panorama. Mirar i prou. Plorar i prou.