dilluns, 22 de febrer de 2010

La Rebentada


Jaume Brossa i Corsaire Sanglot (l’altre, no el de Desnos) tenien raó quan afirmaven que La Rebentada era una secció necessària per a les publicacions. Sembla mentida, però el butwarminside no és més, en general, que una Rebentada general de les petites coses a les quals la vida et condueix i tu no has escollit trobar, ja sigui de manera positiva o negativa.

Avui he tornat a rebentar. I és que vegades penso que deixaré de navegar per la xarxa pels segles dels segles perquè no paro de trobar merda. Merda de veritat. I amb això no parlo de blocs personals, no; al cap i a la fi, els blocs personals és el lloc on cadascú aboca la seva pròpia brossa de la manera que li ve de gust, i això els fa lícits. Del que estic farta és de la immediatesa i de la notícia exprés; de blocs culturals que, de tant absurds, em semblen grotescos. Baudelaire, quan va definir el concepte de modernitat, es cagava en l’efímer i allò transitori, resultant en una agonia que ho embolcallava tot i ho afectava tot, des de l’amor fins a l’art, i, per conseqüència, el seu contingut. Si Baudelaire visqués en l’era digital al·lucinaria més mandonguilles que en quatre viatges d'LSD seguits. Si allò era immediatesa, això d’avui no és res. I és que, senyors, crec que hem arribat al punt de viure en l’era del buit. La primera era del buit de la història de les eres, i no cal llegir a Lipovetsky per copsar-ho. La TV no parla de res, les notícies no diuen res. Estem en constant cerca d’evasió del res amb un estrès anormal i combatiu. La societat de consum se’ns menja. Vivim al seu servei de la mateixa manera que mengem de les seves deposicions.

Però ves, sobrevivim, i normalment no està tant malament. La generació dels vuitanta ja ho té, això. Al que no sé si puc sobreviure, perquè m’emmalalteix de veritat, és a segons quines publicacions “culturals”. La cosa no és “no entrar-hi”, és el sol fet de trobar-m’hi sense voler allà on vaig, i veure que es passen la Gramàtica Normativa per on els dóna la gana. Que si no sé si va amb b o amb v, doncs ho escric com em rota i llestos. I, la llegeixi jo o no, la porqueria seguirà existint. En el seu cas, la xarxa comporta el poder d’expandir-se i la immediatesa la potestat de ser llegits; i tot i així, la seva combinació acostuma a no aportar absolutament res: els seus continguts són plans, ràpids, sense contrastar, de wikipèdia, de diari Qué!. No profunditzen en res, no son més que un titular divertit amb una frase de manual. La palla, aquesta celebració del consum perquè sí, m’indigna. Perquè em fa perdre el temps, i perquè fa perdre el temps als altres, siguin conscients o no d’aquest fet. Clar està que tothom pot llegir el que vulgui, però vaja, més val passar-se una hora davant d’un llibre que d’un facebook. Això és indiscutible.

La merda que suposa llegir allò que parla de tot però hi passa de puntetes, és que no processes res. Només assimiles. És com veure Callejeros o Gente. Clar que avui en dia no tenim cinc minuts per llegir; en tenim dos. I un te’l passes dormint. I tant me fa si ningú arriba fins aquí, estic emprenyada perquè no tot allò o tot aquell qui parla de cultura és cultural, i no tot es pot amparar sota el seu nom i el seu embolcall. És injust i irrespectuós. Per això els best-sellers són el que són i les pàgines més vistes també. Per això 16836456 posts telegràmics a la setmana van en detriment dels 3 que valen la pena. Com parlava avui amb un bon company, aquest és el clar paradigma de la societat actual occidental: no pensis, que encara existiràs. Si així és, jo demano el limitar-nos a la pols, per favor. I no la còsmica, sinó la de les arnes, que és la que, si continuem així, de veritat ens correspondrà.


dijous, 18 de febrer de 2010







This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.

T.S Eliot - The Hollow Men (1925)


dimarts, 16 de febrer de 2010

Massa ocells


És curiós descobrir el dia entre pluges i absències, entre desconeixement general i isolació als passadissos i als rellotges, llegir que els lletjos no dominaran mai el món i recordar Boris Vian entre pensaments oscil·lants, que jo de moral en realitat no en sé. "Els teus coneixements no són tant necessaris" pesen com una llosa aquests dies de llibertat condicional i condicionant. Que potser és cert que em conformo massa amb les coses, qui sap, encara que m'ho diguin amb insolència; que no sé com parar els cercles, el "history repeating" que em matxaquen dia sí i dia també els apunts, els llibres, els mitjans, les aules, els cafès, els llençols, entre rutines i confusions.

I de sobte,

if
if you
if you could
if you could only
if you could only stop
if you could only stop your
if you could only stop your heart
if you could only stop your heart beat
if you could only stop your heart beat for
if you could only stop your heart beat for one heart
if you could only stop your heart beat for one heart beat.

Només una estona

dijous, 11 de febrer de 2010

Die Slow


Assumir coses d'un mateix que ni tan sols es volen acceptar és complicat. Avui he fet una recopilació de tot allò que poseeixo i tot allò que custodio i m'he espantat. Hi ha cases que s'empassen les coses que hi entren de tal manera que no en surten mai més. Aquest és el cas de la meva. Hi havia un llibre infantil que es deia "El forat de les coses perdudes" que parlava d'aquest tema. El forat de les coses perdudes era una espècie de cova enorme on la protagonista anava a parar un dia que es perdia. Allí trobava muntanyes i muntanyes d'objectes que la gent havia perdut al llarg del temps. Coses que ja no hi són sense haver-les mogut del lloc on s'han deixat. A vegades somnio que vaig a parar en aquest lloc i m'enduc un carro de tot allò que he extraviat. M'estalviaria molts mals de cap. M'estalviaria aquesta sensació de Die Slow. I no ho dic per HEALTH, sinó per aquesta sensació de vida finita que tinc cada cop que em plantejo dir-li algú que no trobo allò que em va deixar.


dimarts, 9 de febrer de 2010

Absentistes



Si fossis jo, escoltar cançons com Was My Time, Sunshine Holster o The Trees Are Blowing In The Wind! de Grand Salvo a altes hores de la nit et recordaria a tenir mal de coll i fumar-se de tota manera un paquet sencer de tabac, sortir al carrer sense paraigües un dia de diluvi universal, o perdre un piercing en un acte de valentia per la prova que te l'ha fet treure i que, de rebot, no ha donat bon resultat. Si fossis algú altre, et seria com caminar enfonsant-te poc a poc en la neu, com esperant que sigui algú altre el que et tregui d'aquest pou en el què t'estàs trobant sense saber ben bé com i per què. Aquí no neva però és Sibèria igual, i el que tenen els absentistes és que la gent no els veu però -a diferència dels invisibles- nota la seva falta.



dissabte, 6 de febrer de 2010

Highlight




Hi ha qui el troba al so de My Girls, hi ha qui creu que és una barreja entre l'himne We-Are-Your-Friends i el ritme de la nit, hi ha qui pensa que respon a Built To Spill en un moment èpic d'aixeca-el-dit-i-deixa-t'hi-la-veu, o a Guided By Voices amb Eli, o a l'èpica de Clap Your Hands o Japandroids a cua de My Bloody Valentine i Thurston Moore, o tastar el Brimful Of Asha amb una certa recança (serà la versió correcta?). Jo crec que el meu és tremolar amb l'elecció, mirar amb curiositat i por al voltant (merda, si només l'he sentit un cop), saber que és massa tard per posar-ne una altra i acabar per deixar-la sonar. I veure al minut 1:00 que la resposta general et diu que sí. Que molt.

Llarga vida a Memory Cassette i als moments perfectes.