dimarts, 31 d’agost de 2010

Després


Un dos tres un dos tres. They won't be here tomorrow. La música de Perfume Genius és una persona gran que no ha sabut envellir. Hi ha una certa tragèdia i solemnitat en tot plegat, ei, que jo sóc el que vaig ser, que tu no saps qui sóc, amb qui parles. Tot passejant per Montparnasse vaig aprendre que tot és finit i que tan fa el que facis en vida, que després no en queda res, de tu. Bé, el record, però què és el record quan ja ets mort. El record és la tomba de Baudelaire coberta de flors de plàstic, la d'Oscar Wilde amb la firma de Jon Bon Jovi i els noms propis i els llavis d'aquells qui no el van conèixer però s'hi van fer una foto. De tota manera, hi havia un cert encant en tots ells, en aquesta vetlla post mortem. En canvi, a la d'Auguste Comte no hi havia res ni ningú. Clar que també era un gilipolles.

dilluns, 30 d’agost de 2010

N'est(-ce) pas


Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.


dijous, 19 d’agost de 2010

París

Get me away from here, I'm dying


Crec que és prou bonic quan de cop i volta grups que havien passat per la teva retornen amb una força inusual. I no és perquè em caigués a sobre (literalment) l'Stuart Murdoch fa quatre anys, o perquè la meva vergonya d'aleshores no em va permetre pujar a l'escenari encara que m'estirés del braç com amb les noies del meu costat, o perquè tornar-los a veure, encara que sigui de lluny i de passada, és un bon pla de mediació emocional; sinó per cançons i discos com aquests.

"It is mightier than swords
I could kill you sure
but I could only make you cry with these words"

dimarts, 17 d’agost de 2010

La vida manual d'ús


Des de ben petits, a tot arreu ens han ensenyat que mai arribem a conèixer ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. El món es regeix per petits clixés que són llocs comuns perquè, per bé o per mal, tard o d’hora passen a tots i cada un dels éssers vivents que poblen la terra. Aquesta tendència a creure en l’especial no és més que una il·lusió infantil i innocent que, com una agulla de pit, punxa en el moment en què te la poses de pressa i corrents. Potser el problema són, de fet, les presses, la feina mal feta. Aquest dolor minúscul i imprevist que comença a l’estómac i embolcalla la gola, tot provocant un nus impossible de desfer. Ni la més bonica de les músiques atenua aquest petit instant d’asfíxia mental i física. En ell, el temps és inclement i despietat, també per bé o per mal. Quan ni la més forta de l’anestèsia és suficient per pal·liar el dolor trencador més val pensar que no hi ha raons, que res passa perquè sí però el que passa és i prou, i per aquest motiu cal plorar-ho amb les millors exèquies. No hi ha res sagrat i tot és violable, i el sentit d’això és indefinible per relatiu, per irònic, com quan les previsions del temps que endevinaven que faria sol contemplen, divertides, com la pitjor de les tempestes t’acaba caient a sobre.