dimecres, 29 de setembre de 2010

Huis Clos



Hi va haver un moment en què va voler dir que l’infern era els altres. Però aquest “l’infern és els altres” sempre ha estat mal comprès. Sempre s’ha cregut que volia dir que les relacions amb els altres sempre són tòxiques, que tard o d’hora eren relacions infernals. I el que de veritat volia dir és que si les relacions amb els altres són retorçades o viciades, aleshores l’altre no pot ser més que l’infern. Per què? Perquè els altres són, en el fons, allò més sòlid en nosaltres mateixos, per la nostra pròpia coneixença de nosaltres mateixos. Quan pensem en nosaltres, quan intentem conèixer-nos, en el fons utilitzem les coneixences que els altres ens han deixat en nosaltres, jutgem amb els mitjans que els altres tenen -o que ens han donat- al jutjar-nos a nosaltres mateixos. Però això no vol dir que no puguem mantenir relacions amb els altres; això simplement marca la importància capital d’aquests altres per cada un de nosaltres.

diumenge, 26 de setembre de 2010

L'Atlàntic


A les 18:44 arriba el tren. Tres minuts abans del temps previst pel rellotge, una hora després del que era en ment. Finestra i extravagància al seient del davant; la Renfe és el millor observatori per entendre o confondre el món. Quaranta minuts d’intermitències lectores i musicals, mirades furtives a l’altre costat del vidre, a l’altra banda de l’Atlàntic que són aquestes escales, aquestes andanes. Pluja fina a les sabates noves, corredisses, túnels i graons, fang, carretera i voreres estretes; botzines. Tot allò que sortiria en una pel·lícula gastada. L’entrada triomfal és menuda al menjador, ja quasi sense cabells, sense pestanyes, la pell arrugada i afligida. L’espera de tot un dia porta a una emoció desmesurada, sempre així, en standby, fins la setmana següent, o no. Cinc minuts a canvi de tremolor de mans i cames inflades i feixugues, tacte de desesper i d’amor. La meva mare deia que Jesús estimava els vencedors, i jo sempre he pensat que tu ets una bona cristiana. La culpa punxa ben endins quan el temps, tan gris, pren per algú aquest valor tan alt. Prometo coses que no sé si sabré complir, perquè no vull tornar-hi mai més, mai més. Tan de bo pogués volar aquest cercle pels aires per sempre més. Poder extirpar aquest patiment d’una mossegada despietada. Arrencar la misèria i la tristor d’aquests ulls que fa temps que s’apaguen. Com els meus. Perquè si això és una guerra, tots hem perdut per endavant.


dimecres, 22 de setembre de 2010

Charcoal


En dies com avui, que un no sap si treure la jaqueta és encara una hipèrbole, hom diria que les il·lusions sempre han de passar pel filtre de la realitat. Tot plegat, vist d’una manera o altra, es mou en els mateixos paràmetres i ningú sap ben bé per què. M'hi jugo el que sigui que és per això que ningú es molesta a explicar-ho.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Èxode


Empaquetar vint-i-tres anys de vida i ordenar quatre anys d'universitat no és una tasca fàcil; i menys quan plou. A favor cau l'excusa per no marxar corrents de casa com si haguessin entrat a robar-te les pertinences. En contra cau la realitat inexorable que allò que anomenaves "casa" deixa de ser teu. Que l'espai s'economitza i que els records i la vida sencera no hi caben en tres caixes de fusta i dues de cartró. I que qui roba no és més que, en realitat, la cavil·lació del que seràs a partir d'ara a la persona que sabies que eres i ha habitat el lloc que ara es presenta com un buit, un parèntesi, un deix de vida. Que es presenta com punts suspensius entre claudàtors.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Ferides


Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

divendres, 3 de setembre de 2010

Underworld















memories of winter
first taste of autumn - café noisette
I'll rephrase
the memories of winter