but warm inside

Why didn't you save me?

2011-11-09T15:30:00.001-08:00

Nicolas Jaar - Why Didn't You Save Me

Das Heißt Perfektion.

2011-10-23T22:23:00.001-07:00

There’s no use in hiding the joy from the bright of sun. I could wait for winter -but better if it never comes. We like the newness, the newness of all that has grown in our garden soaking for so long. I’m not sure where this river goes but we have no choice but to follow. If all that grows starts to fade, starts to falter, oh, let me inside. I will long to see all that waits to be known and all that will never be known.

It’s seven in the morning and I guess I’ll take care of my heart, and brain, and hair (while I wait).

Gegen den Regen

2011-08-27T10:17:00.001-07:00

And if you ever ask yourself if.
I still do. And I will
still still still still still still still still still

Storytelling

2011-07-31T11:26:00.000-07:00

And a new home.

http://berlinalexanderplatz.tumblr.com/

2011-07-21T15:27:00.001-07:00

Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.

Jacint Verdaguer, "Caminant" (Al Cel, 1903)

2011-06-29T12:42:00.000-07:00

Set anys i tantes coses i ara, per fi, és meu.

2011-06-05T17:07:00.000-07:00

ghosts

were meant
for bleeding

2011-05-17T16:29:00.000-07:00

Es nehmet aber
Und gibt Gedächtnis die See,
Und die Lieb' auch heftet fleißig die Augen,
Was bleibet aber, stiften die Dichter.

But the sea takes
and gives memory,
and love fixes the eye diligently
and poets establish that which endures

F. Hölderlin - "Andenken"

2011-05-02T16:58:00.000-07:00

Sí, jo també sé quina síndrome és. Què hi ha en joc aquí, la subtil vergonya universal que acompanya la nostra pròpia indulgència, la necessitat d’explicar a algú que la manca de temprança no és, en realitat, una manca de temprança. Com per exemple: no aniré mai a fer-me un massatge pel fet de fer-me un massatge, sinó perquè l’esquena m’està matant i em força a fer-me un massatge. El que em porta a necessitar el cigarret que en el fons em ve de gust. La raó: el plaer, també subtil, que resguarda la carència. I el delicte, és clar.

2011-03-12T12:57:00.000-08:00

I'd walk to hell and back
to see you smile
on Saturday

What if

2011-03-08T12:22:00.000-08:00

De tot allò que em murmura
el nobody, not even the rain, has such small hands
farà que no defallim
no |enc|ara

que tot plegat ve del mateix somni.

Blessed are the average

2011-02-27T18:18:00.000-08:00

DV8 - The Cost of Living
No words

Im Bann

2011-02-26T10:40:00.000-08:00

Romandre o no romandre vindria a ser, en aquestes dates, una pregunta més arrelada en nosaltres que els nostres propis orígens. Arrossegada per la incertesa de la manca, manca de resposta, d’un lloc fix i un temps clar i, sobretot, de la possible incidència de la busca del rellotge, que tan indica el que és com el que no és com el que pot deixar de ser, o bé, directament, ja no indica res del que era. Tot canvia. Quan el meu cos s’havia convertit en tot el meu armament, cada dia en veia volar pels aires un fragment. És ara -després de la vetlla- quan veig que, al capdavall, en tota guerra, és el camp de batalla el que resulta més devastat. Molt més que qualsevol dels exèrcits.

2011-02-22T06:53:00.000-08:00

El nou disc de la PJ Harvey seria l'únic que, a aquestes alçades, podria salvar aquest espai silenciós d'un desequilibri hidrològic greu.

Well then one, two, three

2011-02-04T09:20:00.000-08:00

Al principi pensava en allò que podria anomenar-se bellesa imaginària, un procés de buit elemental en el qual només sorgien algunes coses. Després, quan hi vaig començar a treballar, va caure al munt una mena d'allau que no es corresponia amb la bellesa que m'havia proposat com a objectiu. Cap a on anar a partir d'aleshores? Les idees són una cosa, i el que passa és ben diferent. M'agradaria haver fet cas omís de la meva voluntat ascètica en alguna ocasió, perquè una cosa és el que som, i l'altra el que volem semblar.

2011-01-28T05:04:00.000-08:00

"Ah, escolta, a veure si em pots aconsellar. Aquest rellotge m'ha fet passar una mala estona. El tic-tac m'ha tingut desvetllat. El problema és que no hi estic del tot convençut, que fos el rellotge. Vull dir que hi ha un munt de coses que fan tic-tac a la nit, no trobes? Tota una pila d'objectes que de dia diries que són normals. Però de nit agafa el que vulguis, i qualsevol pot deixar anar una mica de tic, i qualsevol pot mirar aquests objectes de dia, que són completament normals; callats com els ratolins, durant el dia... Per això, si totes les hipòtesis són iguals... aquesta qüestió que el rellotge m'ha despertat... en fi, podria resultar fàcilment que és una hipòtesi falsa."

Harold Pinter - "The Homecoming" (1964)

Shakesepare

2011-01-23T15:46:00.000-08:00

Presentar un context plausible per ocultar-ne un altre. Podria haver donat les gràcies. Hauria d'haver dit alguna cosa. No, podria haver dit. Copio la paraula: el pou sembla profund si l'aigua és fosca. Avui pensava; fa tant de temps que escric en anglès que m'estic oblidant de subordinar. I que els epítets són, en el fons, divertits. Com avui quan, entre cafeïna sense piscina i núvols de fred i pulmó, comentàvem que sovint l'aigua és fosca perquè l'han embrutada abans. Ai, els models de joventut. En el fons cada cosa parla per sí mateixa, a la seva manera.

Intercadència

2011-01-14T13:59:00.000-08:00

Mi diu que Do no és guapa. Al·lega, a mode d’eufemisme, que Do és massa exuberant. És cert. Do té una figura guitarrista que, en la intimitat, estira i arronsa com un acordió. Té una figura materna indubtable, molt femenina, que no encaixaria en els cànons de bellesa actuals. De tota manera, Mi comenta que Do té un atractiu curiós que va molt més enllà de la sinuositat de les carreteres corbes. El públic femení s’escandalitza a les audicions de Do perquè les seves sonates són espectaculars. Quan Do canta, tothom l’escolta. Els homes no la miren quan la veuen passar, però queden perplexos davant la seva prosòdia. S’enamoren del seu contingut fins el punt que, quan Do és al voltant, la resta de notes musicals deixen d’existir. Mi, que és molt més bonica en la superfície, també, i se’n sorprèn. L’atractiu mental de Do és tan espectacular que s’escapa de la lògica femenina. Quan Mi s’ajunta amb Re i Fa comenten que, un cop l’han escoltada, Do genera una hecatombe irracional cada cop que passa per davant d’algú. Cap d'elles s’atreveix a comentar que no és bella en presència masculina. La seva música és escandalosament bonica en comparació amb la que la resta d’escala, plegada i combinada, pot articular. Ningú no diu que Do pugui tenir el que vulgui, però tothom sap que pot. La seva gràcia és molt més completa que la de la resta. Do trenca, des que es té ús de raó, cors, ànimes, records i memòries. Els homes la recorden quan no són amb ella. Les notes s’irriten quan la senten arribar. Creuen que els homes fan l’amor amb el seu cervell –no pot ser d’una altra manera. El que no saben és que l’amor es mesura més sovint en l'àmbit del son i no pas el del sexe. És la freqüència del sexe, doncs, la que es mesura amb el sexe, i prou. Comenten que l’enginy, l'individualitat i el coneixement estan sobrevalorats i descarten que els homes no s’enamoren només dels cossos.

Esnobisme il·lustrat

2011-01-09T15:34:00.000-08:00

Créixer vol dir alguna cosa més que complir anys. Les bromes se m’escapen tan com les cites o la poètica de carrer. Els llibres al braç, els cigarrets consumits ansiosament a les portes dels finals, les cançons desencaixades després d’un dia tranquil es succeeixen mentre els veig passar. Ara que ja no vesteixen de coll alt i mocassins he perdut el rastre calculat amb precisió matemàtica; les majúscules i les minúscules es barregen. La impostura em mareja perquè no la capto quan la campana sona. Costa distingir la mediocritat perquè és fàcil d'entendre: al cap i a la fi, el que passa és que ningú no vol dormir sol.

The door in the floor

2011-01-08T05:44:00.000-08:00

Aquí dalt, amb aquest fred sibèric, se m'han gelat el menjar i les begudes a canvi de l'olor a verd i quatre graus menys. Pal·liat, confortablement, per l’olor a xemeneia i pel vímet de la cadira que, des del sofà, fa que senti crepitar unes brases. Me n’adono que les anades i vingudes comencen a pesar-me quan poso la clau al pany, penjo l’abric, llenço la bossa, caic al sofà i sóc incapaç de moure cap múscul. M’esgota l’asèpsia, l’acaroïna i el desinfectant, m’esgota l’espera, m’esgota pensar. M’esgota no poder drenar les coses que no puc canviar. L’autoengany, les engrunes i l’obligació moral. La fase de contemplació passiva i involuntària em fa pensar que som nosaltres, en el procés, els que en realitat ens hem atrapat en l’estat de coma. On les paraules, i no els fets, són les que dormen en estat crític. On la veritat pot caure, amb aquest imprevist previsible però inassumible, amb la mateixa força destructiva que l’urani empobrit o una bomba d’hidrogen.

Thanatos

2010-12-29T13:40:00.000-08:00

Als veritables límits de la vida, la incertesa espunta amb el pes dels fets i les paraules. Els meus peus m'han portat fins aquí i cada porció del meu tegument clama tot allò que no he pogut deixar anar. El cos és un llenç. Tots els cossos són un llenç. Inclosos els desmemoriats, els temibles dessagnats i secs. Són, de fet, aquests altres cossos els que no em deixen dormir. De nit, sota la taula, la llum de l'interruptor marca un univers de possibilitats i tenebres quan és fosc. M'espanten. Sota els llençols palpo el teu cos per connectar el meu cervell a la seguretat, a la certesa terrenal. "Les ombres són ombres", em dius. "Res més". El món em decep per mediocre, però quan em parlen de túnels entenc la llum que m'expliquen. Entenc els finals i el valor del temps. I ja no em fan por les tenebres, les vostres tenebres. Suposo que és perquè encara que no en sigueu conscients, els vostres cossos parlen i clamen i criden en aquestes darreres alenades.

"War is here / in our beloved city"

2010-12-12T03:49:00.000-08:00

Torna la reina.

15-4 canvas

2010-12-08T16:58:00.000-08:00

from the mundane

Bye

2010-12-06T11:16:00.000-08:00

M'he passat la meitat del pont dient "he de fer rentadores", mentre no les he fet. M'he passat el pont queixant-me perquè no havia fet les rentadores que havia de fer i m'he passat el pont queixant-me perquè les rentadores que havia de fer no les havia fetes. Perquè m'he passat una part de la meitat del pont, de fet, pensant en què havia de fer rentadores i prou. Avui, a l'altra meitat del pont, les he fetes. I tot és tan senzill, de nou, que la meva culpa no pesa res. I això em reconforta tant, però tant, que tota la resta me la ressua. Ho posaria en majúscules si no fos de mala educació. Perquè la veritat és que -a més- ho fa de mala manera.

Reds

2010-12-02T15:08:00.000-08:00

(being around)

Houses - Reds

Al far

2010-11-30T08:38:00.000-08:00

Aquesta il·lusió de transcendència atorga un sentit a tot que no podem explicar. En el fons aquest tot és tan petit, tan minúscul, que rellisca pels palmells de les mans; les sabates ens queden grans i les camises folgades, i el tallat dels llavis i les pells dels dits informen al món que ningú mira prou de prop. Els rastres xiuxiuegen que la pluja és seca i transitòria; marquen puntualment la diferència l’oxitocina i la vasopressina. No hi ha notícies del front. Algú m’explica, de casualitat, que amor i odi són intercanviables perquè es controlen des de les mateixes àrees del cervell. El mateix amb la motivació i la recompensa; amb tot allò que són paraules majors que, irònicament, no acaben dient-se mai. Mal negoci si la paciència no és un punt fort.

A manatee?

2010-11-22T14:12:00.000-08:00

A mesura que passa el temps la obstinació desapareix per transformar-se en coneixement resignat. Desapareixen els moments egocèntrics, desapareixen les lluites de galls, desapareixen els esmorzars compartits, apareixen la mandra i la certesa, el sentit comú i els centímetres d’oblit i distància precisos. Cantat de tan evident, ho deixo anar amb més ràbia que pena. Comença el descens de Melancholy Hill i el compte enrere per les maletes, les paraules planes i les relacions simples. Tu seràs greu, jo breu. I tot en ordre.

#1

2010-11-17T16:24:00.000-08:00

Johan: We're emotional illiterates. We've been taught about anatomy and farming methods in Africa. We've learned mathematical formulas by heart. But we haven't been taught a thing about our souls. We're tremendously ignorant about what makes people tick.

Sunshine holster

2010-11-15T07:05:00.000-08:00

Cada cop que et veig penso que t’han embolicat amb un film transparent. Podria recórrer el món per buscar aquell qui t’ha fet menys ésser humà, menys tu, amb la sang calenta per disparar a sang freda. Podríem dir que estic preparada per la pitjor de les massacres, la pitjor de les guerres, la més cruel de les matances per tal de no veure com ja ets incapaç de trobar les meves coordenades. Tan de bo capturés aquell qui t’ha robat el nord que crec que ja no trobes. És quan veig que t’estic perdent que veig el temps com el més despietat dels botxins. El nostre microcosmos s’enfonsa i, amb ell, tot el que ha creat el meu, perquè has estat sempre el meu espectral G2. I et veig, en el teu món de plàstic d’on intento arrencar la teva escorça arrelada; a la teva bola de neu, de boira i ceguesa, on et veig moure fitxa sense permetre’m jugar amb tu. I tu a mi ja no em veus. I saber que no puc tornar-te fa que t’enyori cada cop més. Cada cop més.

l'iglú

2010-11-10T17:17:00.000-08:00

Fins quin punt era cert que les coses, un cop definides, estaven mortes? Per primera vegada havia entès la prevalença de la vagància. Va pensar en les paraules, els lemes, les consignes i els llibres; i en la profunda infelicitat que li havia causat allò que hom podia considerar correcte. Aquesta angoixa i dolor prenien, amb tots ells, un sentit més durador que transitori. Especialment quan tot plegat era explicat, perquè sonava explícit, vulgar i absurd, en aquest ordre. Perquè al bell mig del món, es creia que el Creador va col·locar-hi l’home, i pels homes instruïts, la vida és un conte explicat per un idiota que no vol dir res. I en aquell intent de síntesi, va acceptar que creure no vol dir comprendre. I que calcular tampoc no vol dir comprendre, i que calcular i creure no permeten, per sí mateixos, comprendre les coses. I aleshores tota la saviesa del món que s’havia gestat i suposat a l’intestí va recórrer els peus les cames i el ventre i els pulmons i el cor i es va barrejar amb la sang i les venes. I va pujar-li des de l’esòfag passant per la faringe. Va notar-la a la cavitat oral.

Acte seguit, acte reflex, va posar el cap dins el cubell i va perbocar-la tota; per sempre més no en va saber mai més res. I per sempre més va acceptar allò que era tant refotudament fàcil d’entendre. Per sempre més.

Com fer-se un cos sense òrgans

2010-11-08T09:25:00.000-08:00

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

"Jo que no sóc ni he estat mai així de deplorable, veig en tu aquestes coses que detesto de la gent."
Cus-me la boca, si us plau.

Rast

2010-11-04T09:50:00.000-07:00

En aquell últim albirament, deia la mare de Dedalus entre xiuxiuejos que en soledat un podia arribar a conèixer què volia dir estimar algú. Per aleshores, Dedalus embolicava raons i epifanies en caixes físiques i mentals i, sense escoltar-la, celebrava el seu propi ego alliberat de tot allò que ell creia que l’estava constrenyent. Irònicament, Dedalus no entenia que començar no vol dir deixar res enrere, que el passat no pot tornar perquè forma part d’un mateix. En detriment de la seva eclosió, ignorava que no estava preparat per escapar-se d’allò que l’havia convertit en el que era. En aquesta pretensió d’objectivitat, dins aquest sistema hermètic que era sí mateix, Dedalus sostenia contra el món (contra ningú) la seva posició a l’espai i al temps com legítima i absolutament veritable, aïllat de qualsevol perspectiva aliena; la gravetat era quan Dedalus deia que era gravetat, l’acceleració era quan Dedalus deia que era acceleració, i tot era real, tot era veritable, tot era seu. I en aquest desequilibri sostingut per les paraules, la seva mare observava l’absurda càrrega racional que el constrenyia més que no pas tot el que l’empenyia al rebuig, tot fent un sondeig de les profunditats inexplorades de les ciutats dels simples. Filava que, temps enllà, Dedalus diria allò de “no intento entendre, i ja no intentaré entendre res mai més” i confessaria que tot rau en la por que li feien les grans paraules que ens fan tan infeliços.

2010-10-29T20:04:00.000-07:00

When home is hardly a word

2010-10-27T14:23:00.000-07:00

Hi ha un incendi que s’ha encès en alguna part i que s’estén i es propaga i que abrusa i crema i crema tot el que troba. Fon les soldadures i tot el que no és d’una sola peça s’esbuca i s’enruna, a trossos. Els petits metalls vils es fonen de seguida, però els altres es trempen. És un gran incendi; que era de bell, que era de trist; hi ha boscos calcinats on els ocells no hi tornaran. I la gent que no el planyia, la gent que no el planyia, que no el planyia, la gent que no el planyia tenia l’ànima seca.

l'ull

2010-10-25T04:15:00.000-07:00

Deia Baudelaire que al pintor de la vida moderna se li presentava un problema quan intentava captar l'efímera i contingent novetat del present, que era absolutament trivial, la metamorfosi de les coses externes. El que l'artista havia d'executar era el seu moviment de manera tan ràpida com allò que veia, perquè en realitat la vida era inestable i fugissera; havia de destilar allò etern en el transitori i reproduir la multiplicitat de la vida a cada instant. Baudelaire era un savi dels de debò -i dels de debò n'hi ha pocs-, i amb algunes de les seves idees hi estic parcialment d'acord. En els temps moderns, les coses van i vénen tan ràpidament que en un obrir i tancar d'ulls deixen de ser el que eren. Muten, qui sap si amb això deixen d'existir. Per tant, és lògic que el pintor de la vida moderna hagués de traduir l'instant en un llenç i que Baudelaire la cagués aclamant les virtuts d'un mediocre com Constantin Guys. Per Baudelaire, la fotografia era una còpia tosca de la naturalesa que empobria el geni artístic i havia envaït els territoris de l'art, fent col·lidir els dos eterns enemics: la poesia i el progrés. Creia que quan dos monstres com ells es topaven, un dels dos havia de cedir, i ho faria aquell qui tingués l'(estúpida) multitud com a aliada natural, tenint com a conseqüència la corrupció o suplantació total de l'altre. El que no tenia en compte Baudelaire era que un Manet no podia ser més o menys digne que això. Perquè la realitat és així, una hòstia a la cara, un puto quadre d'Ingres. Si és que la realitat és mai alguna cosa digna de ser representada, és clar.

Billy

2010-10-17T17:07:00.000-07:00

La correspondència és un fàstic perquè sovint fa esperar quan no toca. L’excusa de l’aigua calenta no funciona quan els papers i les trucades sense agafar reposen a la memòria de les teves ganes de ser a un altre lloc, a aquell altre lloc. Però aleshores ser a aquell altre lloc no gratifica aquest enlloc, com a casa. I tot deixa de ser una qüestió topogràfica o lingüística. D’aquest cap de setmana en puc treure una veritat universal: tothom hauria de veure Six Feet Under; aquí hi rau la misèria i la gràcia de l’ésser humà. Des del principi fins l'insuperable final. Tot comprimit en una sèrie d’imatges que em fan pensar que cada un dels seus personatges és, al cap i a la fi, un eufemisme de la condició humana, de tot el que podem arribar a fer. De tot el que podem arribar a rebre. I, segons com es miri, a vegades el Billy podria arribar a semblar un sant.

Extracte II

2010-10-14T08:43:00.000-07:00

Ateneu / 17h.

- El gran problema és que actualment es confonen vocació i mania.

Backlog

2010-10-10T14:03:00.001-07:00

Avui la meva família ha vingut per primer cop al pis i hem brindat per les noves etapes i ens hem assegut junts al sofà. Les claus ja pengen al bigoti de la porta, hem posat nom a les plantes i l'aigua encara és tan freda que ens fa cridar. Les coses han canviat, però la més reconfortant és que ja s'hi comença a sentir com a casa encara que les coses de casa no siguin les mateixes. Com a casa de veritat, de veritat-de-la-bona, de la de sóc d'aquí i aquest és, per fi, el meu lloc.

2010-10-08T04:00:00.000-07:00

"El erotismo proviene de más allá del hombre; lo abruma y lo derriba. Y, por esa razón, abatidos por sus olas, los días pasan sin que nos percatemos ya de que los objetos existen, de que las criaturas se agitan y la vida se consume, ya que, atrapados por el voluptuoso sueño del amor por tanta vida y por tanta muerte, nos hemos olvidado de ambas, de suerte que cuando despertamos del amor, tras sus inigualables desgarros, sentimos un lúcido e insoportable desplome."

El ocaso del pensamiento / E.M Cioran

Round Dance

2010-10-06T08:03:00.000-07:00

I thought you were good at first,
I thought you were like silver,
and I find you are lead.

You see me high up.
I
walk through the sun
I
am like sun itself.

Per divorciar-se, les natives americanes solien col·locar-se en rotllana i, fent quatre voltes agafant-se les mans, cantaven aquesta cançó popular: així restaven lliures per sempre. Tot plegat era, com es veu, bastant més senzill comparat amb els temps que corren. Clar que en aquell moment el món no era minimal ni asèptic, ni l'hivern era perpetu. Clar que aleshores ni existien la burocràcia, ni la zombie walk, ni els algoritmes ni el post-rock.

Huis Clos

2010-09-29T15:08:00.000-07:00

Hi va haver un moment en què va voler dir que l’infern era els altres. Però aquest “l’infern és els altres” sempre ha estat mal comprès. Sempre s’ha cregut que volia dir que les relacions amb els altres sempre són tòxiques, que tard o d’hora eren relacions infernals. I el que de veritat volia dir és que si les relacions amb els altres són retorçades o viciades, aleshores l’altre no pot ser més que l’infern. Per què? Perquè els altres són, en el fons, allò més sòlid en nosaltres mateixos, per la nostra pròpia coneixença de nosaltres mateixos. Quan pensem en nosaltres, quan intentem conèixer-nos, en el fons utilitzem les coneixences que els altres ens han deixat en nosaltres, jutgem amb els mitjans que els altres tenen -o que ens han donat- al jutjar-nos a nosaltres mateixos. Però això no vol dir que no puguem mantenir relacions amb els altres; això simplement marca la importància capital d’aquests altres per cada un de nosaltres.

L'Atlàntic

2010-09-26T13:43:00.000-07:00

A les 18:44 arriba el tren. Tres minuts abans del temps previst pel rellotge, una hora després del que era en ment. Finestra i extravagància al seient del davant; la Renfe és el millor observatori per entendre o confondre el món. Quaranta minuts d’intermitències lectores i musicals, mirades furtives a l’altre costat del vidre, a l’altra banda de l’Atlàntic que són aquestes escales, aquestes andanes. Pluja fina a les sabates noves, corredisses, túnels i graons, fang, carretera i voreres estretes; botzines. Tot allò que sortiria en una pel·lícula gastada. L’entrada triomfal és menuda al menjador, ja quasi sense cabells, sense pestanyes, la pell arrugada i afligida. L’espera de tot un dia porta a una emoció desmesurada, sempre així, en standby, fins la setmana següent, o no. Cinc minuts a canvi de tremolor de mans i cames inflades i feixugues, tacte de desesper i d’amor. La meva mare deia que Jesús estimava els vencedors, i jo sempre he pensat que tu ets una bona cristiana. La culpa punxa ben endins quan el temps, tan gris, pren per algú aquest valor tan alt. Prometo coses que no sé si sabré complir, perquè no vull tornar-hi mai més, mai més. Tan de bo pogués volar aquest cercle pels aires per sempre més. Poder extirpar aquest patiment d’una mossegada despietada. Arrencar la misèria i la tristor d’aquests ulls que fa temps que s’apaguen. Com els meus. Perquè si això és una guerra, tots hem perdut per endavant.

Charcoal

2010-09-22T07:05:00.000-07:00

En dies com avui, que un no sap si treure la jaqueta és encara una hipèrbole, hom diria que les il·lusions sempre han de passar pel filtre de la realitat. Tot plegat, vist d’una manera o altra, es mou en els mateixos paràmetres i ningú sap ben bé per què. M'hi jugo el que sigui que és per això que ningú es molesta a explicar-ho.

Èxode

2010-09-18T08:28:00.001-07:00

Empaquetar vint-i-tres anys de vida i ordenar quatre anys d'universitat no és una tasca fàcil; i menys quan plou. A favor cau l'excusa per no marxar corrents de casa com si haguessin entrat a robar-te les pertinences. En contra cau la realitat inexorable que allò que anomenaves "casa" deixa de ser teu. Que l'espai s'economitza i que els records i la vida sencera no hi caben en tres caixes de fusta i dues de cartró. I que qui roba no és més que, en realitat, la cavil·lació del que seràs a partir d'ara a la persona que sabies que eres i ha habitat el lloc que ara es presenta com un buit, un parèntesi, un deix de vida. Que es presenta com punts suspensius entre claudàtors.

Ferides

2010-09-07T16:20:00.000-07:00

Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

Underworld

2010-09-03T16:23:00.000-07:00

memories of winter
first taste of autumn - café noisette
I'll rephrase
the memories of winter

Després

2010-08-31T13:10:00.000-07:00

Un dos tres un dos tres. They won't be here tomorrow. La música de Perfume Genius és una persona gran que no ha sabut envellir. Hi ha una certa tragèdia i solemnitat en tot plegat, ei, que jo sóc el que vaig ser, que tu no saps qui sóc, amb qui parles. Tot passejant per Montparnasse vaig aprendre que tot és finit i que tan fa el que facis en vida, que després no en queda res, de tu. Bé, el record, però què és el record quan ja ets mort. El record és la tomba de Baudelaire coberta de flors de plàstic, la d'Oscar Wilde amb la firma de Jon Bon Jovi i els noms propis i els llavis d'aquells qui no el van conèixer però s'hi van fer una foto. De tota manera, hi havia un cert encant en tots ells, en aquesta vetlla post mortem. En canvi, a la d'Auguste Comte no hi havia res ni ningú. Clar que també era un gilipolles.

N'est(-ce) pas

2010-08-30T09:50:00.000-07:00

Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.

París

2010-08-19T11:27:00.000-07:00

Get me away from here, I'm dying

2010-08-19T05:08:00.000-07:00

Crec que és prou bonic quan de cop i volta grups que havien passat per la teva retornen amb una força inusual. I no és perquè em caigués a sobre (literalment) l'Stuart Murdoch fa quatre anys, o perquè la meva vergonya d'aleshores no em va permetre pujar a l'escenari encara que m'estirés del braç com amb les noies del meu costat, o perquè tornar-los a veure, encara que sigui de lluny i de passada, és un bon pla de mediació emocional; sinó per cançons i discos com aquests.

"It is mightier than swords
I could kill you sure
but I could only make you cry with these words"

La vida manual d'ús

2010-08-17T06:21:00.000-07:00

Des de ben petits, a tot arreu ens han ensenyat que mai arribem a conèixer ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. El món es regeix per petits clixés que són llocs comuns perquè, per bé o per mal, tard o d’hora passen a tots i cada un dels éssers vivents que poblen la terra. Aquesta tendència a creure en l’especial no és més que una il·lusió infantil i innocent que, com una agulla de pit, punxa en el moment en què te la poses de pressa i corrents. Potser el problema són, de fet, les presses, la feina mal feta. Aquest dolor minúscul i imprevist que comença a l’estómac i embolcalla la gola, tot provocant un nus impossible de desfer. Ni la més bonica de les músiques atenua aquest petit instant d’asfíxia mental i física. En ell, el temps és inclement i despietat, també per bé o per mal. Quan ni la més forta de l’anestèsia és suficient per pal·liar el dolor trencador més val pensar que no hi ha raons, que res passa perquè sí però el que passa és i prou, i per aquest motiu cal plorar-ho amb les millors exèquies. No hi ha res sagrat i tot és violable, i el sentit d’això és indefinible per relatiu, per irònic, com quan les previsions del temps que endevinaven que faria sol contemplen, divertides, com la pitjor de les tempestes t’acaba caient a sobre.

Symptoms

2010-07-29T04:05:00.000-07:00

"Voices, voices were the first thing I forgot"

Abstraction

2010-07-27T09:22:00.000-07:00

Perduda en un lloc on l'espai i el temps es confonen, els accents son reminiscencies d'un lloc que ara em cau lluny fisica i psicologicament. Tot es tant relatiu que les coses mes estranyes es barregen amb allo que sembla tant habitual, tant proper. Musiques que ja no se d'on venen, paraules noves, persones noves, persones velles que ara son noves, tot muta a un estat si be no millor, diferent. Busos d'aqui cap alla, animals de costums desacostumats, essers humans i no tant humans que volten per aquests paratges amb els mateixos drets que les formigues o els escarabats. Crec en noves coses i he deixat de creure en les obvietats. No n'hi han, d'obvietats, aqui. Nomes records desconcertants en sepia, a foc. I jo, dins d'aquest caos fisic i psicologic, de connexions i comunicacions impossibles, dins d'aquesta diferencia abismal que tant renova com aniquila, d'aquesta lluita entre naturaleses, dins d'aquest cosmos que ha matat el micro, nomes em repeteixo l'"all I wanted to see is that I am better, all I want to believe is that I am better" que cantaven Beach House fa uns mesos i ara, avui, als meus vint-i-tres a les 23:32, en una guesthouse qualsevol perduda entre terres vermelles, arbres tropicals i gent humil, m'ha canviat la vida.

Artwork

2010-06-21T15:25:00.000-07:00

A falta de tumblr personal, he decidit crear una nova secció unida a l'etiqueta "Trivial" i "YouReallyGotMe" que bàsicament respon als sospirs que alguns cartells i portades de discos o llibres m'inspiren.

Estiu

2010-06-19T15:16:00.000-07:00

Queden exactament vint-i-quatre hores per acabar amb el meu patiment acadèmic. Fa vint-i-quatre hores que entrava al Sónar per tercer cop per tancar la nit amb un apogeu com aquest. D'aquí nou dies Grand Salvo trepitjarà Barcelona i dormirà a l'habitació de convidats. La setmana que ve és el primer Sant Joan sense exàmens pel mig. I el Festus, clar. També hi haurà un membre més a la teva família. En dotze dies Vilanova acull el Faraday i als aprenents de dj d'A Viva Veu per posar alguns Trossos de tema (Juny 2010). No obstant, Nick Lowe haurà d'esperar en detriment de Frankfurt. I Frankfurt en detriment de Cambodja. Com Lisboa. I fot fred, però l'estiu comença, aquest cop de debò, nevi, plogui o caigui un meteorit a la Rambla Catalunya.

Mantega

2010-06-09T11:28:00.000-07:00

La sobredosi d’aforismes és una mica com aquells entrepans de Nocilla en què ma mare m’hi posava mantega. Jo em preguntava el per què de la mantega de la mateixa manera que em preguntava per què als entrepans de paté se’ls afegeix tomàquet sucat o per què hi ha persones que tenen la televisió encesa si no l’estan mirant. No tindria res en contra dels preceptes morals, les regles de conducta o les sentències si no fos perquè avui en dia el món en va ple i tenen un no sé què de redundant. No en la repetició, m’explico, sinó en abundància. Fa un cert temps que la coneixença del món ha deixat d’unir-se intrínsecament amb el do de l’ensenyança, més que res perquè l’ensenyança ja no és un do i els sofistes han acabat per imposar, com era d’esperar tard o d’hora, una sobirania bastant qüestionable a través del blablabla.

Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.

2010-06-04T14:48:00.000-07:00

#PS10

2010-05-30T11:30:00.000-07:00

S'acaba la millor edició -de llarg- del millor festival (també de llarg) de la història. Davant la impossibilitat d'escollir entre cinc concerts, he fet una llista de tot el que s'ha sortit (per ordre) de la mitjana d'un (molt) bon concert en aquests darrers dies.

Top #PS10

1. Broken Social Scene
2. Grizzly Bear
3. Fuck Buttons
4. Beach House
5. Built To Spill
6. HEALTH
7. Low

Comença, de nou, el compte enrere per l'any que ve.

Dumb Luck

2010-05-27T04:51:00.000-07:00

Just quan semblava que l'enfonsament era imminent, surten un parell o tres de coses que fan enlairar-se de nou.
Ens veiem rondant pel Primavera Sound amb una birra a la mà.

Cocodrils

2010-05-25T05:40:00.001-07:00

El que és per mi el millor àlbum de Grizzly Bear sona, també, com una gran marxa fúnebre. De tota manera, és la millor marxa fúnebre que hom podria desitjar per un mateix. Qui sap si aquesta és la trista ironia que rau en el títol de l'àlbum. Horn of Plenty és un passeig a pas lent i solemne per l'avinguda més atapeïda de l'univers amb milions de mans fent un adéu festiu amb la mà, mentre la carn es passeja entre la multitud amb la indiferència del que ja no hi veu i que no hi sent. És la música de les conseqüències. Si el de Grizzly Bear no fos dels discs amb més llum que conec, pensaria que aquest ritme és un descens cap al més solitari, fosc i lúgubre dels inferns. Però a mesura que declina s'encamina paral·lelament cap aquesta mena de súmmum que porten la desaparició de les coses i algun que altre comiat. There's no use, give it up, this is life and this is love.

Vectors

2010-05-20T14:25:00.000-07:00

Els millors antídots estacionals duen nom de persona, de vol d’avió, de j de juny, juliol, de records agredolços. El millor pal·liatiu per la tristesa és la fluïdesa dels fets que s’esdevindran. Cambodja cau molt lluny, però traslladar-se als dies de música que van plovent suaument és un bon preparatiu per l’èxode. Perquè tenir Melbourne a les teves mans sembla tant o més regenerador que el parèntesi festívol de la setmana entrant, entrant de luxe, això sí. Una resposta de mail i els dies que vindran semblen interpretar-se més lluminosos que el sol de juliol entrant per una finestra tot just oberta. Al cap i a la fi, a la possible ceguesa, no li'n donava més de dos segons.

Middle Curse

2010-05-14T07:54:00.001-07:00

Quan la necessitat és tan gran sembla que gairebé la pots palpar, però en realitat segueix sense ser-hi present. No deixa de ser mai això, una necessitat. Viure el mite de Sísif en primera persona és com un malson, amb la diferència que és el despertar és el que no deixa arribar la son. I per més cops que em diguessin que jo era més forta que tot això, l'això m'amenaçava com una corda fluixa sobre arenes movedisses.

Retrospectiva

2010-05-09T12:20:00.000-07:00

Quan anava a l’escola, la meva mare em feia l’entrepà el dia abans i al final de la setmana treia els set entrepans restants que no havia menjat al llarg de la setmana anterior. No és que no m’agradessin, és que amb vint minuts no tenia temps. Quan anava a l’escola, al sortir de classe anava a casa i feia els deures de pressa i corrents per poder fer el que em vingués de gust. Quan anava a l’escola em llevava a les set del matí i anava a dormir a les deu o a les onze. Quan anava a l’escola, els diumenges eren dia de reclusió examinal detestable.

Quan anava a la universitat, la meva mare no em feia l’entrepà el dia abans i me l’havia de comprar, sec i tou, al bar de la universitat. No és que m’agradessin, és que no tenia temps per menjar res més. Quan anava a la universitat, al sortir de classe anava a treballar i al tornar feia els deures de pressa i corrents per poder sopar abans de mitjanit. Quan anava a la universitat em llevava a les set del matí i anava a dormir a les dues. Quan anava a la universitat, els diumenges eren dia de reclusió examinal i laboral detestable.

Quan anava a la universitat, fer una llicenciatura era hipotecar-se la vida i la butxaca. Era, per fer un símil gastronòmic, com menjar macarrons a la Bolonyesa a cada àpat durant dos quadrimestres i repetir la mateixa acció cinc dies a la setmana durant uns quatre anys. Això quan anava a la universitat, perquè ara torno a anar a l’escola. Això sí, els àpats, malauradament, segueixen igual.

Meditació temporal #3

2010-05-05T06:37:00.000-07:00

L'observatori Fabra diu que aquest és l'any amb més pluja de la història. L'observatori Blogger diu que si menciones a John Cage, Duchamp o Rodchenko a un de cada cinc posts i puntues malament el text a propòsit, tens un talent innegable per les lletres que serà reconegut internacionalment a través del Google Reader.

2010-05-03T11:53:00.000-07:00

It's not the worst I've looked
just the most I've ever cared

Service Bell

2010-04-30T04:46:00.000-07:00

El cafè amb gel passat per soliaigua, melodies de joguina d'óssos formiguers que flueixen entre núvols i llum de primavera, flors que es desclouen i anticipen el que és bo d’arribar. Vist així, qualsevol temàtica és acceptable de repassar. Fins i tot la dolcesa amarga dels boulevards de París al pas lent i tranquil del turista que abans va ser vagabund i abans de vagabund va ser un flâneur. I abans, un mer observador. Al tastar el fang del macadam es veu que, en el fons, té un sabor estrany i indefinible; ara i avui traduït en autopistes que creuen milles de generacions que es perden en l’anonimat urbà. I, en totes elles, hi ha un galàctic de torn que aixeca el polze com Baudelaire l’aixecaria si fos del segle XX i hagués perdut, de nou, l’aureola.

Meditació temporal #2

2010-04-29T03:57:00.000-07:00

Tinc una pedra a la sabata del meu dia a dia: la cursa d'obstacles que faig per anar cada dia de casa a la universitat. Esquivo enquestadors, els Hare Krishna, els dels bancs, les rumanes i els més temuts: pseudosolidaris que m'assetgen pel carrer cada cop que passo per Consell de Cent amb Rambla Catalunya, la porta de tots els Fnacs del món i pel carrer Tallers. L'últim col·lectiu prolifera com flors a la primavera i l'slalom que he de fer per esquivar-los és improductiu. Antipseudosolidaris del món, unim-vos. Destruïm la pamfletada econòmica, aniquilem l'altruisme impostat. Deixem que el lliure albir decideixi si volem salvar balenes, Àfrica o fer-nos budistes. Pseudosolidaris, sé que heu de menjar, però mentre no sigui Malcolm X qui em vingui a fer el discurs, no m'afiliaré a cap lloc on hagi de firmar i, com qui no vol la cosa, deixar el meu compte corrent. Sou l'antítesi de la comunitat; així que us proposo redimir els vostres pecats verbals deixant-me en pau.

Gràcies per la comprensió.

Llibres llibres llibres

2010-04-23T08:12:00.001-07:00

Crec que després del volum I i el volum II de les recomanacions literàries per A Viva Veu, passaré una bona temporada sense escriure res sobre llibres. Si aneu faltats d'idees potser trobeu una mica inspiració; us deixo els links aquí dalt.

Bona diada a tots!

Heart and lungs

2010-04-21T17:00:00.000-07:00

El procés de parla és senzill. El flux d’aire inicia el procés de parla des dels pulmons, des d’on s’expulsa (i surt a través de la boca). Després hi ha la fase de fonació a través de la laringe, que protegeix les cordes vocals i pren una funció essencial en la producció de paraules. Quan les cordes vocals vibren, la velocitat de vibració varia. Aquesta velocitat, que s’anomena freqüència, és controlada per una sèrie de factors. Com més ràpida és la vibració, per exemple, més alta és la pressió de l’aire dels pulmons. El poder transmès al llarg d’una ona de so és la intensitat i es mesura en decibels. L’amplitud de la vibració en determina la sonoritat. L’última fase del procés és l’articulació, on incideixen les cavitats supraglotals: la faringe, la cavitat nasal i la cavitat oral. A la cavitat oral hi intervenen el paladar, l’úvula, el cantell alveolar, els llavis, les dents i la llengua. En funció de les parts de la llengua que s’utilitzin es produirà un so o un altre, de la mateixa manera que el moviment dels llavis també ho determinarà.

Per una banda, és irònic pensar que un procés tan complex pot arribar a donar com a resultat segons quines atrocitats verbals. La facultat de parlar, quin gran do. No obstant, també hi ha un procés de parla inhabitual que consisteix en l’ingrés d’aire als pulmons. Normalment ocorre en casos aïllats, quan ofeguem un crit o expressem dolor, per exemple. Vaja, l’acte de callar, de reprimir i de menjar-se –literalment– les paraules. L' it's all heart and lungs, que diuen els Beach House.

Grand Salvo

2010-04-19T15:38:00.000-07:00

Taló punta taló punta. Un ball a l’antiga i un joc de mirades, per aquí, per allà i l’imperceptible per l’univers comú, banal. El vals de l’adéu, el nus de la panxa de pre-viatge, tot allò que no vaig dir, tot allò que no vaig fer, el disc perdut que ara he recordat, la memòria persistent d’aquell que ja no existeix, la carta que mai arriba, l’espera de l’autobús, els dies de pluja, l'estiu en l'hivern, l'hivern de l'estiu, les llàgrimes contingudes, tornar a casa, les punxades al cos, l’insomni productiu, el sucre dels llavis, l’espuma del cafè. L’escac i mat, l’agulla al pallar, l'agulla al dit, la poesia interna, l’anticipació de la tempesta, les conseqüències del tsunami, sorra freda- el xiulet- el tic tac tic tac, el gel que es desfà, la cigarreta mal apagada, els dits de pianista, els diumenges al matí. El somni vital, les barbes blanques, la corda fluixa, una fotografia vella, el groc dels llibres antics, el pla detall, l'univers comprimit en un punt. L'epicentre. I la retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva. La retrospectiva.

Tot això és Grand Salvo.

Shaking hell

2010-04-18T15:48:00.000-07:00

Come closer and I'll tell you
come closer and I'll tell you
come closer and I'll take off your dress

I'll take off your dress
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh
I'll shake off your flesh

Deserter's Songs

2010-04-16T08:54:00.000-07:00

You were a walking civil war. Holes, dug by little moles, angry jealous spies. If the armies of her soul, take you by surprise and flee leaving you again endlessly. "I'm alive", she cried, "but I don't know what it means". There's a river running dry because of you and me. And of all the happy ends I wouldn't wish this on a friend. Slidin' away in washed out delta sun. Into a dream, i took a turn, and promised to return.

Vaja, que cada cop que recupero el Deserter's Songs de Mercury Rev penso que és un dels discs més ben parits de la dècada passada. Ningú pot culpar-los per la Times New Roman i aquesta terrible portada tenint un ús del theremin, un Opus 40 i una Goddess On a Hiway que, de tant immensos, rebenten el seu més que evident mal gust gràfic.

Dream Scream

2010-04-14T14:36:00.001-07:00

Actes fallits enmig d’una massa incompresa i incomprensible, topades imprevistes i els paquistanesos amb les gomes blaves ben amunt ben amunt ben amunt, il·lusions d’infinit que fan de les galtes torrents d’aigua i de patetisme, els peus errants per carrers absurds, el xiulet del mag que no treu el conill del barret sinó a una Pandora lletja i podrida, que et fa creure que la ciutat té ànima i que ets tu la que vagues en pena pel cau de formigues que qualsevol dit pot tapar. L’horror al buit en el que et veus immersa és el teu hàbitat natural i la gent comenta; mira que no saber-ho, pobra princesa bonica, petita, de sabates boniques, que no ets tant el que sembles, pobre projecte de dona, nina dels ulls gegants que miren i no veuen, delicat mecanisme atrofiat, porcellana barata, joguina trencada i inservible. Que n’és d’il·lús pensar que algú et cobrirà la ciutat de diamants, tonteta nena petita, cervell esquifit, amb aquests ulls gegants i tristos, penjoll de plata oxidat, llàgrimes de tempesta de pot. Que no interesses al món, bonica molsa de ferrocarril, floreta d’humitat i asfalt. No interesses al món.

2010-04-14T11:01:00.000-07:00

Nuestro cuerpo reclama sol.
Hay formas que arrojan sombras.

Le Corbusier, Puerta de Hielo (L'esprit nouveau. 1920-1925)

El desert

2010-04-10T13:56:00.000-07:00

Certament, el moment més pròxim a un apocalipsi urbà és quan es juga un Barça-Madrid. Si mai voleu experimentar la sensació McCarthy o la revelació de Joan, sortiu al carrer entre la primera i la segona part.

Rosa estrident

2010-04-08T16:02:00.000-07:00

Quan et truco per telèfon vull que m’agafis el telèfon, que sinó vindré on tu ets (perquè sé on ets). Perquè tu no pots estar amb ningú més, perquè estem fets l’un per l’altre d’aquella manera que jo sé que no ens agraden els altres. Si tu et penses que no sóc romàntica veuràs fins on sóc capaç d’arribar, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre i si no ho veus t’ho faré veure, perquè jo agafaré una corda i et lligaré a la cadira perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i et perseguiré fins que te n’adonis que els nostres camins estan lligats perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i faré fora els teus amics perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i la teva família et deixarà sol perquè tu i jo estem fets l'un per l'altre, i aleshores, quan vegis finalment que no podem estar l’un sense l’altre, vindràs amb mi i jo vindré amb tu i no hi haurà ningú perquè tu i jo no necessitem a ningú més, perquè tu i jo estem fets l’un per l’altre, i en el fons estem sols, i saps que estem sols perquè a tu no t’estima ningú, només t’estimo jo, i jo només t’estimo a tu, només a tu, i és a mi a qui necessites, només a mi a qui necessites, i tinc el dret de tu perquè ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu ets meu per això.

Cançons recordades (Pt. 2)

2010-04-05T06:50:00.000-07:00

Per seguir la tradició, aquí hi han alguns dels (altres) temes que també van sonar a la [2] en el nostre debut "A Viva Veu fan de punxadiscos com poden":

Sonic Youth – Reena
Atlas Sound – Walkabout
Animal Collective – My Girls
Grandaddy – Elevate Myself
Deerhunter – Operation
Girls – Lust For Life
Pavement – Cut Your Hair
Micachu and The Shapes – Golden Phone
Brazilian Girls – Good Time
Nouvelle Vague – Blister In The Sun (cover de Violent Femmes)
The Radio Dept. – Pulling Our Weight
Madcon – Beggin’
Daft Punk - Technologic
Empire Of The Sun – Walking On A Dream
Royksöpp – What else is there
Memory Cassette –Surfin’
Guided By Voices – Glad Girls
Phoenix – 1901
The xx – Crystalized
Cornershop – Brimful of Asha
Neon Indian – Should have taken acid with you
Two Door Cinema Club – Something Good Can Work
Hot Chip – Thieves In The Night
Casiotone For The Painfully Alone – White Corolla
Modest Mouse – Float On
Yo La Tengo – Sugarcube

- - - - -

The Jesus and Mary Chain – Just Like Honey

La foto és de la Blanca Viñas.

Meditació temporal

2010-04-04T09:40:00.000-07:00

Un dia de pluja amb pedra és una repetició. Un dia de pluja i pedra que - a més a més- caigui en diumenge, és una redundància.

2010-03-29T17:23:00.000-07:00

"How beautiful it is and how easily it can be broken."

Tennessee Williams, "The Glass Menagerie"

Alaska

2010-03-28T13:17:00.000-07:00

Et diria tantes coses que seria capaç d’arrencar-me la llengua per servir-te-la en un plat. Em trauria l’estómac perquè no pogués oprimir-me mai més i m’esquinçaria els pulmons per poder deixar-me d’intermitències respiratòries. M’enganxaria les parpelles per no haver de veure mai més res, m’arrencaria les orelles per no sentir el soroll. Et donaria les meves cames i els meus peus perquè poguessis fugir de mi tan ràpid com et fos possible. Et donaria les meves mans perquè no pogués fer mai més mal. La meva veu perquè em traguessis allò que no puc dir. M’escolaria el cervell per deixar de pensar, de sentir, i col·locaria el cor sota el teu pas perquè poguessis tornar-me les jugades. M’ofegaria en un mar de llàgrimes. Banalitzaria la consciència. Mastegaria la pell, mataria l’ànima. Volaria els sentits i l’ordre natural del món, del cos. I no en quedaria res, com en una mena d’Alaska. Una mena d’Alaska, això mateix.

Eels

2010-03-26T10:35:00.000-07:00

Standing in the dark outside the house
breathing in the cold and sterile air
well, I was thinking how it must feel
to see that little light
and watch it as it disappears
and fades into
and fades into the night

Robbers

2010-03-23T16:28:00.000-07:00

You were right, you were wrong, mil idees que em ronden pel cap donades per la quantitat de coses que es difuminen quan veus que el temps es roba a si mateix per no deixar ni una engruna a l'ànima.

Speeding Motorcycle

2010-03-20T05:51:00.000-07:00

Homenatge a Mark Linkous per Yo La Tengo ahir. La cançó original és, com no, de Daniel Johnston.

Video via Dímelo Rápido.

2010-03-16T15:58:00.000-07:00

Noviembre 1951.

(Apunte de clase). Calderón. El otro día, al terminar la lección, dejé lanzada la especie, pero sin saber exactamente la cronología. Controlo y, en efecto, La vida es sueño es exactamente dos años anterior al Discours de la Mèthode. Antes que Cartesio, al lado de la estufa, Segismundo plantea el "problema crítico" por autonomasia de la filosofía. Pero en el último acto ya da la solución, que sólo quedará bien expresada por Kant en la "Crítica de la razón práctica"; la salvación por la conducta, la renuncia al desacreditado conocimiento para asirse al imperativo categórico: el "firmamento estrellado".

obrar bien es lo que importa
por si llega el despertar.

(Entre paréntesis. La casuística jesuítica nos tranquiliza: en sueños no pecamos, porque no tenemos "advertencia plena" ni "consentimiento pleno").

El arte del artículo, José María Valverde.

òperes egípcies

2010-03-13T10:40:00.000-08:00

Determinants determinatius i modificadors interns que connoten el fred que sembla acomiadar-se intermitentment, ara sí, ara no, preposicions que funcionen com complements d’abric i de primavera que treu el nas i alguna flor. Acompanyaments de brisaina més aviat dolça, ara que no hi ha més tremolors que les anatòmiques, més aviat per sistema que per por. Els ànims s’amaguen rere la bufanda de congestió nasal, davant la conclusió que la gramàtica és tant relativa com les altures i el compàs; i do, re, mi, fa, sol, vente que yo te daré zumo de mi corazón, vente que yo te daré zumo de mi corazón.

2010-03-09T10:16:00.000-08:00

It's a wonderful life

to fix my broken hands

2010-03-09T03:37:00.000-08:00

Ahir Mark Linkous, líder de la banda Sparklehorse, va suicidar-se a la seva casa de Knoxville. No tinc paraules per definir l'immens pesar i ofec que sento. Linkous era un geni i el que va arribar a fer no té límits, per mi era tant extraordinari (només cal veure l'etiqueta "Sparklehorse" del blog) que va aconseguir canviar-me la vida, va arribar en el moment més delicat i va ser una de les millors teràpies. Aquí i avui se m'ajunten fets i paraules. Sempre havia pensat que les morts dels nostres referents en realitat ens són prou alienes com per poder prendre distància i no afectar-nos l'esperit. Avui he descobert que quan una cosa és massa dins teu no pot sortir-ne sense esquinçar-te l'ànima. Avui tot és una mica més gris i se m'ha fos el dia per complet. L'únic que us puc dir és que escolteu l'"It's A Wonderful Life" i veureu que la vida pot ser una mica millor que ahir.

I'm so sorry,
my spirit's rarely in my body,
it wanders through the dry country
looking for a good place to rest

Espero que hagis tingut sort, Mark.
Descansa en pau.

There is thunder

2010-03-02T14:01:00.000-08:00

Electrelane - 'In Berlin'

Previsions de tempesta, records líquids i dies de lucidesa absoluta on la resposta general a tot seria un "I would prefer not to".

2010-03-01T14:36:00.000-08:00

Avui no és el cervell, són els ulls.

La Rebentada

2010-02-22T07:33:00.000-08:00

Jaume Brossa i Corsaire Sanglot (l’altre, no el de Desnos) tenien raó quan afirmaven que La Rebentada era una secció necessària per a les publicacions. Sembla mentida, però el butwarminside no és més, en general, que una Rebentada general de les petites coses a les quals la vida et condueix i tu no has escollit trobar, ja sigui de manera positiva o negativa.

Avui he tornat a rebentar. I és que vegades penso que deixaré de navegar per la xarxa pels segles dels segles perquè no paro de trobar merda. Merda de veritat. I amb això no parlo de blocs personals, no; al cap i a la fi, els blocs personals és el lloc on cadascú aboca la seva pròpia brossa de la manera que li ve de gust, i això els fa lícits. Del que estic farta és de la immediatesa i de la notícia exprés; de blocs culturals que, de tant absurds, em semblen grotescos. Baudelaire, quan va definir el concepte de modernitat, es cagava en l’efímer i allò transitori, resultant en una agonia que ho embolcallava tot i ho afectava tot, des de l’amor fins a l’art, i, per conseqüència, el seu contingut. Si Baudelaire visqués en l’era digital al·lucinaria més mandonguilles que en quatre viatges d'LSD seguits. Si allò era immediatesa, això d’avui no és res. I és que, senyors, crec que hem arribat al punt de viure en l’era del buit. La primera era del buit de la història de les eres, i no cal llegir a Lipovetsky per copsar-ho. La TV no parla de res, les notícies no diuen res. Estem en constant cerca d’evasió del res amb un estrès anormal i combatiu. La societat de consum se’ns menja. Vivim al seu servei de la mateixa manera que mengem de les seves deposicions.

Però ves, sobrevivim, i normalment no està tant malament. La generació dels vuitanta ja ho té, això. Al que no sé si puc sobreviure, perquè m’emmalalteix de veritat, és a segons quines publicacions “culturals”. La cosa no és “no entrar-hi”, és el sol fet de trobar-m’hi sense voler allà on vaig, i veure que es passen la Gramàtica Normativa per on els dóna la gana. Que si no sé si va amb b o amb v, doncs ho escric com em rota i llestos. I, la llegeixi jo o no, la porqueria seguirà existint. En el seu cas, la xarxa comporta el poder d’expandir-se i la immediatesa la potestat de ser llegits; i tot i així, la seva combinació acostuma a no aportar absolutament res: els seus continguts són plans, ràpids, sense contrastar, de wikipèdia, de diari Qué!. No profunditzen en res, no son més que un titular divertit amb una frase de manual. La palla, aquesta celebració del consum perquè sí, m’indigna. Perquè em fa perdre el temps, i perquè fa perdre el temps als altres, siguin conscients o no d’aquest fet. Clar està que tothom pot llegir el que vulgui, però vaja, més val passar-se una hora davant d’un llibre que d’un facebook. Això és indiscutible.

La merda que suposa llegir allò que parla de tot però hi passa de puntetes, és que no processes res. Només assimiles. És com veure Callejeros o Gente. Clar que avui en dia no tenim cinc minuts per llegir; en tenim dos. I un te’l passes dormint. I tant me fa si ningú arriba fins aquí, estic emprenyada perquè no tot allò o tot aquell qui parla de cultura és cultural, i no tot es pot amparar sota el seu nom i el seu embolcall. És injust i irrespectuós. Per això els best-sellers són el que són i les pàgines més vistes també. Per això 16836456 posts telegràmics a la setmana van en detriment dels 3 que valen la pena. Com parlava avui amb un bon company, aquest és el clar paradigma de la societat actual occidental: no pensis, que encara existiràs. Si així és, jo demano el limitar-nos a la pols, per favor. I no la còsmica, sinó la de les arnes, que és la que, si continuem així, de veritat ens correspondrà.

2010-02-18T08:30:00.000-08:00

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.

T.S Eliot - The Hollow Men (1925)

Massa ocells

2010-02-16T06:49:00.000-08:00

És curiós descobrir el dia entre pluges i absències, entre desconeixement general i isolació als passadissos i als rellotges, llegir que els lletjos no dominaran mai el món i recordar Boris Vian entre pensaments oscil·lants, que jo de moral en realitat no en sé. "Els teus coneixements no són tant necessaris" pesen com una llosa aquests dies de llibertat condicional i condicionant. Que potser és cert que em conformo massa amb les coses, qui sap, encara que m'ho diguin amb insolència; que no sé com parar els cercles, el "history repeating" que em matxaquen dia sí i dia també els apunts, els llibres, els mitjans, les aules, els cafès, els llençols, entre rutines i confusions.

I de sobte,

if
if you
if you could
if you could only
if you could only stop
if you could only stop your
if you could only stop your heart
if you could only stop your heart beat
if you could only stop your heart beat for
if you could only stop your heart beat for one heart
if you could only stop your heart beat for one heart beat.

Només una estona

Die Slow

2010-02-11T07:48:00.000-08:00

Assumir coses d'un mateix que ni tan sols es volen acceptar és complicat. Avui he fet una recopilació de tot allò que poseeixo i tot allò que custodio i m'he espantat. Hi ha cases que s'empassen les coses que hi entren de tal manera que no en surten mai més. Aquest és el cas de la meva. Hi havia un llibre infantil que es deia "El forat de les coses perdudes" que parlava d'aquest tema. El forat de les coses perdudes era una espècie de cova enorme on la protagonista anava a parar un dia que es perdia. Allí trobava muntanyes i muntanyes d'objectes que la gent havia perdut al llarg del temps. Coses que ja no hi són sense haver-les mogut del lloc on s'han deixat. A vegades somnio que vaig a parar en aquest lloc i m'enduc un carro de tot allò que he extraviat. M'estalviaria molts mals de cap. M'estalviaria aquesta sensació de Die Slow. I no ho dic per HEALTH, sinó per aquesta sensació de vida finita que tinc cada cop que em plantejo dir-li algú que no trobo allò que em va deixar.

Absentistes

2010-02-09T19:32:00.000-08:00

Si fossis jo, escoltar cançons com Was My Time, Sunshine Holster o The Trees Are Blowing In The Wind! de Grand Salvo a altes hores de la nit et recordaria a tenir mal de coll i fumar-se de tota manera un paquet sencer de tabac, sortir al carrer sense paraigües un dia de diluvi universal, o perdre un piercing en un acte de valentia per la prova que te l'ha fet treure i que, de rebot, no ha donat bon resultat. Si fossis algú altre, et seria com caminar enfonsant-te poc a poc en la neu, com esperant que sigui algú altre el que et tregui d'aquest pou en el què t'estàs trobant sense saber ben bé com i per què. Aquí no neva però és Sibèria igual, i el que tenen els absentistes és que la gent no els veu però -a diferència dels invisibles- nota la seva falta.

Highlight

2010-02-06T15:02:00.001-08:00

Hi ha qui el troba al so de My Girls, hi ha qui creu que és una barreja entre l'himne We-Are-Your-Friends i el ritme de la nit, hi ha qui pensa que respon a Built To Spill en un moment èpic d'aixeca-el-dit-i-deixa-t'hi-la-veu, o a Guided By Voices amb Eli, o a l'èpica de Clap Your Hands o Japandroids a cua de My Bloody Valentine i Thurston Moore, o tastar el Brimful Of Asha amb una certa recança (serà la versió correcta?). Jo crec que el meu és tremolar amb l'elecció, mirar amb curiositat i por al voltant (merda, si només l'he sentit un cop), saber que és massa tard per posar-ne una altra i acabar per deixar-la sonar. I veure al minut 1:00 que la resposta general et diu que sí. Que molt.

Llarga vida a Memory Cassette i als moments perfectes.

La Nàusea

2010-01-28T05:20:00.000-08:00

Aquest país –si és que se li pot dir país- s’enfonsa. S’enfonsa si no és que ja és a dos metres sota terra. És intolerable i insostenible. Els joves som uns empestats, som la cua del gos i l’estigmatisme de la societat. Avui hi estava pensant i no puc contenir-me. Viure a Espanya i, per extensió, a Catalunya, és sinònim de viure a Àfrica pensant-nos que tenim parentesc amb la societat finlandesa. Creiem que per ser a Europa tindrem un futur digne i anem votant estatuts i constitucions pensant-nos que això possiblement canviï alguna cosa. M’agradaria veure la cara de segons quins polítics o segons quins caps de feina quan ens contracten, la seva cara de “pobres il·lusos, que firmen pensant que això els servirà d’alguna cosa”. Firmem contractes de merda, a empreses de merda, cobrem sis-cents euros (o menys) fastigosos al mes a canvi de 25 hores i hipotecar la llibertat, el temps i les ganes; sempre amb contractes temporals, sempre pensant en si et renovaran o no, sempre amb la por al cos fins que el dia assenyalat arriba i et diuen “no et quedes”. O el dia que menys t’esperes també t’ho diuen.

A vegades quan penso en el futur que ens espera aquí ho veig molt negre. El que hauríem de fer tots és fotre’ns a estudiar idiomes i organitzar un èxode massiu que faci trontollar els fonaments socials. Que reconstrueixin aquesta societat els que l’han tirada a terra, i no nosaltres. Pensar en tenir fills és com condemnar-los a que es trobin amb els errors i les promeses i les grans cagades de la generació dels seus pares. No és normal que les empreses contractin a becaris i no a llicenciats perquè els surti rendible. Els becaris (o els que accepten a treballar amb sou de becari, que és gairebé tothom) treballen a canvi d’un no-sou o de dos-cents euros a canvi de jornades que no s'allunyen tant de les completes. El que és còmic avui en dia és que si ets mileurista la gent pensi que tens sort. Què vol dir que tens sort?! Quina mena de sort és treballar de vuit del matí a sis de la tarda a canvi de mil euros? Com podem resignar-nos a pensar que és acceptable? Tant malament està la situació? Com podem arribar a pensar que vint-i-cinc hores setmanals de feina a canvi de 600 euros és un sou "decent"? I ser llicenciat, què vol dir ser llicenciat avui en dia? Quina garantia és, tenir una carrera? I si no treballes, com et pagues el màster que Bolonya –aquella gran meravella de reforma- pràcticament t’obliga a fer si pretens treballar d’alguna cosa més que de cambrer a jornada parcial (i això, si ho pots combinar, és clar)? Acreditant-te fins les celles?

El pitjor de tot no són els diners, sinó el fet que acceptem aquest menyspreu com habitual i acabem menyspreant-nos a nosaltres mateixos pensant en els mateixos termes. I acceptant-ho. Tothom sap com està la situació i no queda més remei que resignar-nos. Et manifestes i et bastonegen a canvi, com si haguessis d’estar content amb la situació, amb la corrupció i amb les circumstàncies. Acceptes i et resignes que et despatxin amb excuses i d’un dia per l’altre, sí. El dia abans que se t’acaba el contracte, quan dones per suposat que et quedaràs perquè no t’han dit res, et crida el monstre i et diu de les pitjors maneres que no ets rendible per l’empresa i que demà no cal que tornis. I pobre de tu que contestis o et caurà un pal més gros. O bé reps un mail -un mail, senyors!- on et diuen que no ets imprescindible i que ja has fet prou feina per l’empresa. O et passes una setmana sentint al teu voltant els rumors que es carregaran a un terç de la plantilla i tothom es mira esgarrifat desitjant que no sigui a ells als que els convidin a marxar. O un company espavilat de la feina et pregunta com ho portes, això que et facin fora. I tu encara no tens ni punyetera idea que et fan fora.

I davant d’aquests casos –un dels quals és el meu- em pregunto què cony hi pinto aquí, estudiant una carrera, pensant en el màster que hauré de fer després si vull fer alguna cosa a la vida, sense feina, sense diners, veient com els meus amics, llicenciats o no, es queden sense feina, sense diners; i ho veig magre. Perquè avui ser llicenciat no vol dir res. Perquè els mitjans de comunicació, que són els que denuncien els casos dels becaris, són els primers que els contracten a canvi de “formació”. A canvi d’un treball de negre. Perquè tenir una carrera avui en dia no és sinònim de res. Tenir estudis no és sinònim de res. Perquè no hi ha feina, i no hi ha diners. I si no hi ha diners estem condemnats a viure a casa els pares fins els quaranta. Perquè si no tens experiència, no hi ha feina, i si no hi ha feina, no hi ha experiència. I al cap i a la fi, descobreixes que el país es mou per allò que ens falta. I acabem acceptant cementiris nuclears perquè ho veiem com una possibilitat. Fantàstic.

Quan penso en tot plegat només penso en les ganes de plorar que m’inspira el que hi ha. De veure com això s’enfonsa, o ja és a dos metres sota terra, i nosaltres hem de pujar a la superfície per respirar i tornar a enfonsar-nos en la merda perquè no tenim cap altre remei. I ho fem amb resignació. Això és vergonyós, ser jove aquí i avui és una lacra, i jo ja en tinc prou. Avui he tingut clar que Barcelona ni és la millor ciutat del món, ni la millor botiga del món, ni s’aguanta per enlloc. Pagar 500 euros al mes per un pis de 30 metres quadrats no em sembla cosmopolita, ho sento. Entre d'altres coses. No sé qui és el responsable de fer que aquesta societat sigui possible, però no em queda més que agrair-li, agrair-li que ens ensenyi que l'emigració és la viagra de la prosperitat. Em fa gràcia perquè ens veig d’aquí a cent anys a Finlàndia, intentant envair el pol nord perquè tot Europa estarà concentrada en el mateix punt, com aranyes que intenten escapar-se de la nata. Fugint de les flames que ens cremen els peus.

I entens a Sartre com ho feies en l'adolescència, i penses què cony ha fet que puguis haver tornat a aquest punt existencial, que puguis viure la Nàusea un altre cop i pensar que té raó. I és ridícul. Que la guerra ha estat una altra, però ha estat; i ara ens toca pair-ne la conseqüència. I, com si això no fos prou, sospirar-la.

2010-01-25T07:08:00.001-08:00

CONDUCTOR: Puc dir-te un secret?
INTERVENTOR: Fes-ho, si et plau.
CONDUCTOR: Em sembla que m'he enamorat. Per primer cop a la meva vida.
INTERVENTOR: De qui t'has enamorat?

CONDUCTOR: D'aquesta noia del seient del darrere. Em sembla que me la quedaré per a la resta de la meva vida. Em quedaré en aquest taxi amb ella per a la resta de la meva vida. Em casaré en aquest taxi. Morirem junts en aquest taxi.

Harold Pinter, Altres Llocs

Fins i tot els déus

2010-01-24T14:14:00.000-08:00

Una pila de coses s’amunteguen i ara passes del català al castellà com qui no vol la cosa tot el dia enganxat a la bíblia lingüística, deixant passar les coses que no s’haurien de dir però es diuen i no només són barbarismes sinó que també són barbaritats. Es fa al mirar al teu voltant i a l’entendre que hi ha sismes que no es podran mesurar mai, i ja poden existir mil escales de Richter que la seva magnitud és imperceptible i la seva conseqüència, la pitjor de les hecatombes. El lliure albir és una petita mentida pietosa entre tant soroll i una altra petita ironia de la vida Hardiana enllaçada entre formalitats, presses, repressions i manuals. Tan fàcil com respondre negre quan et pregunten quina hora és o tant entenedor com pensar en Rousseau mentre penses en què consisteix una escombra i el seu ús. Agafi-la per la part superior si no vol patir mal d’esquena. Minúcies així que semblen tant evidents que quan tens l’esquena i altres coses partides en dos ni tan sols recordes a retreure-t'ho. Tothom sap fer servir una escombra i tothom ho fa cap a casa seva i així tot queda net. Potser m'haurien de lligar una cinta blanca als cabells que ara tampoc tinc i donar-me més que dos dies per poder avaluar tots els riscos de l'operació.

Words, words, words

2010-01-19T06:35:00.000-08:00

gràcies

KC Accidental

2010-01-16T18:05:00.000-08:00

Tot sovint, en situacions adrenalíniques, penso en una cançó de Broken Social Scene que es diu KC Accidental. Sense saber-ne res, havia deduït que KC era un personatge femení i que accidental era tot allò que li passa a la KC al llarg de la cançó. La gràcia de KC Accidental és la sobtada explosió del segon número deu, que es transforma en una catarsi ascendent que afluixa al minut 1:48 i torna a rebentar –per tots els costats- al minut 2:36. Sigui el que sigui el que li passa a la KC, és gros, greu i una putada; i les conseqüències de cada pas, pitjors, fins que tot plegat es laxa de cop i volta. La calma després de la tempesta, el silenci després d’un acudit dolent, l’assumpció del fet s’imposen i penses, ara, tot decaurà i en pau. Ho penses durant el gairebé minut que dura el parèntesi -oh, un purgatori, un bon final feliç-. Que és mentida, per cert. Perquè ultrapassar la onada implica enfrontar-se al tsunami musical que ve després, a la rematada/massacrada final, que és gore i obscena i fatal (i a les pel·lícules de sèrie B omplirien els personatges de ketchup i salsitxes intestinals) i apocalíptica i de la qual, òbviament, ningú se’n salva.

El cas de la KC és una mica com la paraula OK. OK vol dir Zero Killed, no d’acord; i, de fet, KC són les inicials dels components de la banda (Kevin, Charles) i Accidental el nom anterior de Broken Social Scene. Per tant, tot el que dic al paràgraf de dalt en realitat no succeeix mai. Però passa el mateix quan, encara que sàpigues que el dolent mor al final de la pel·lícula, segueixes patint incoherentment fins al final. Amb això vull dir que saber les coses o no saber-les en el fons no serveix per a res, perquè adonar-se'n del que hi ha tampoc canvia gaire les coses. Suposo que és la manca d’absolutisme d'absolutament tot el que fa que segueixi pensant que la KC és una gran desgraciada per tota la merda que li cau(rà) a sobre.