Artwork

A falta de tumblr personal, he decidit crear una nova secció unida a l'etiqueta "Trivial" i "YouReallyGotMe" que bàsicament respon als sospirs que alguns cartells i portades de discos o llibres m'inspiren.

Estiu

Queden exactament vint-i-quatre hores per acabar amb el meu patiment acadèmic. Fa vint-i-quatre hores que entrava al Sónar per tercer cop per tancar la nit amb un apogeu com aquest. D'aquí nou dies Grand Salvo trepitjarà Barcelona i dormirà a l'habitació de convidats. La setmana que ve és el primer Sant Joan sense exàmens pel mig. I el Festus, clar. També hi haurà un membre més a la teva família. En dotze dies Vilanova acull el Faraday i als aprenents de dj d'A Viva Veu per posar alguns Trossos de tema (Juny 2010). No obstant, Nick Lowe haurà d'esperar en detriment de Frankfurt. I Frankfurt en detriment de Cambodja. Com Lisboa. I fot fred, però l'estiu comença, aquest cop de debò, nevi, plogui o caigui un meteorit a la Rambla Catalunya.

Mantega

La sobredosi d’aforismes és una mica com aquells entrepans de Nocilla en què ma mare m’hi posava mantega. Jo em preguntava el per què de la mantega de la mateixa manera que em preguntava per què als entrepans de paté se’ls afegeix tomàquet sucat o per què hi ha persones que tenen la televisió encesa si no l’estan mirant. No tindria res en contra dels preceptes morals, les regles de conducta o les sentències si no fos perquè avui en dia el món en va ple i tenen un no sé què de redundant. No en la repetició, m’explico, sinó en abundància. Fa un cert temps que la coneixença del món ha deixat d’unir-se intrínsecament amb el do de l’ensenyança, més que res perquè l’ensenyança ja no és un do i els sofistes han acabat per imposar, com era d’esperar tard o d’hora, una sobirania bastant qüestionable a través del blablabla.

Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.