E T

No sé si és perquè els meus primers records vitals són d’estiu que el trobo a faltar tant i els hiverns se’m fan tant durs. Avui ha plogut i pensava en els diluvis d’estiu. Quan plou a l’estiu no tinc problema en sortir al jardí i respirar l’aire de tempesta, i quan no plou, en inflar-me a Coca-Coles i caminar descalça per tot el poble. Enyoro els festivals, els viatges (qui no mataria pels capvespres a Wilhelmstraße), el mar i l’impasse entre sol + pell / contacte amb l’aigua. El no fer res a l’hivern és una merda. El no fer res a l’estiu és l’ordre del dia i m’agrada. Endur-me el llibre a la platja i llegir tres cops la mateixa línia perquè m’embalo amb la música (qui digui que les dones podem fer més de dues coses alhora, menteix). Els auriculars –entre altres coses- se m’enreden però tot em sembla més lleu. Fins i tot el temut setembre.

Avui, al tornar a casa després d’un dia complet, pensava en com detesto el fred amb l’inestimable ajuda de “Winter”, de The Dodos. Però després “The Kind” de Shearwater m’ha fet pensar en com m’agrada l’estiu. Entre Consell de Cent i València he organitzat una breu competició mental entre Cançons d’Inlandsis i Cançons Subaquàtiques, que s’ha acabat convertint en partit amistós i balanç complementari.

I és que, en el fons, totes elles acaben parlant del mateix. I l'empatia es va repartint per les fraccions de temps dels dies que decidim marcar al calendari.