dilluns, 16 de febrer de 2009

L'absurd




És una mica com la sensació de llevar-se al matí i tenir fred. La casa està gelada perquè la calefacció porta unes hores apagada. Li agradaria haver anat a dormir més d’hora, però mai ho aconsegueix. Arriba a les dues amb el bus. Puja el camí cap a casa amb els auriculars i a mesura que puja les escales baixa el volum fins que la música sona com la seva pròpia veu repicant al seu cap sense insistència. Es posa el pijama. Mira els llibres i n’agafa un i llegeix el final abans de continuar-lo. Ja sap com acaba. Per tant agafa l’altre i som a dos de març i ell torna de Japó a l’època del desglaç. Diu que 7 graus és bon temps i que pot tornar a caminar sense enfonsar-se a la neu. Llegeix la mateixa línia una, dues, tres vegades i reconeix les dues opcions; que s’està adormint o bé que ja no és el que llegeix sinó el que pensa. Poc a poc la primera va envaint la segona i allò que li ronda el cap perd importància, si és que mai l’ha tingut. Del dir al fer hi ha un abisme. Del fer al dir hi ha un pas. Involucra el cervell en tot això i no troba les distàncies adequades. Què més dóna. Diria que pensar és un acte sobrevalorat si no és que s’adonés que quan no les pensa fa el que no vol. Però quan les pensa no fa ni el que no vol. Així que deixa de pensar i s’adorm.

2 comentaris:

Andreä ha dit...

Sí, pensar està sobrevalorat. Jo vull no pensar i no donar-li voltes a les coses. Ale, fem un grup al feisbuc o què?
:)
Un petonet maca

Albert Lloreta ha dit...

jo tinc la sensació que el món no estava preparat per a que cervells com els nostres pensessin i es recreesin tant buscant respostes
no és que pensar estigui sobrevalorat és que tot esta sobrepensat.