19--

L’altre dia, l’Aj i jo estàvem prenent un cafè quan va sortir el tema. Havíem pres com a costum llegir el diari cada dia des de petits i jo vaig confessar-li a mitja veu que al principi, només llegia l’apartat de necrològiques. Em va respondre amb sorpresa que ell també. Tots dos vam concloure que aleshores no érem tant estranys, o bé, si més no, existien dues persones al món amb una mateixa costum estranya, i ens vam reconfortar mútuament. També vam reconèixer que avui en dia passàvem la pàgina per aquella barreja estranya de vergonya pròpia-aliena al recordar la nostra passió per l’escabrositat i les efemèrides.

Ara ja fa un cert temps que no tinc per costum mirar les necrològiques, però ahir, mentre agafava el diari a l’esmorzar migdial de rigor, vaig recordar-me de l’anècdota i vaig anar a l’apartat de Tendències (la part de Societat ara tant ben encoberta a mode d’eufemisme). Vaig sorprendre’m perquè tot just parlaven de la mort del creador de Playmobil. Això em va entendrir i alhora em va fer pensar en les milions de coincidències amb les que el meu microcosmos va topant-se des que tinc ús de raó.

Quan era petita, jo només jugava amb Playmòbils. Res de nines, ni pin-y-pons, ni action men ni micromachines, no. Només Playmòbils. Peluixos i Playmòbils. Aquests últims els tenia de tots tipus, colors, races i sexes (bé, en principi només n’hi ha dos, de sexes, encara no existien els híbrids). Com que m’avorria l’estructura social universal d’aleshores i el vaixell pirata i la granja m’eren insulsos de per sí, m’inventava històries entre ells amb un escenari fictici. Les històries eren d’una tensió dramàtica –ben mirat- colpidora, i cada dia que hi jugava la temàtica canviava, a no ser que hi hagués una certa recurrència (fruit d’alguna experiència impactant) o continuïtat (en plan capítols). Al pas dels anys les problemàtiques anaven canviant, suposo que a mode de reflex dels meus concerniments, però sempre elevats a la màxima potència i dels comportaments més viscerals possibles. Totalment dignes de Nissaga de Poder, però sense morts. La banda sonora la posava la música del meu pare (vegi's foto).

A mida que vaig anar creixent, aquesta part de Tendències (o Societat, segons com es vulgui mirar) mimètica i anàloga a la meva perspectiva vital va anar decaient fins que vaig trobar-me en un punt d’standby. Necessitava un altre medi per canalitzar la vena (dubtosament) creativa. Suposo que en aquesta inflexió vaig topar-me amb el gran poder dels ordinadors, el word 98 i aquestes coses tant seductores, i els playmòbils van quedar relegats little by little a la caixa de l’altell, on suposo que encara són.

Ha estat com una petita revelació el veure quan vaig començar a tenir aquesta necessitat traduir en altres paraules allò que passa pel meu cap o al meu entorn. No ho sé, sempre havia pensat que d’un dia per l’altre m’havia sortit la vena escriptora i ja està. Però avui, llegint la necrològica del Senyor Playmòbil, he recordat com d’injusta he estat amb aquesta etapa de la meva vida, relegant-la al més absolut, rotund i vulgar oblit. Renegar de les Tendències (/ Societat) equival a renegar dels orígens. Dua dixit.

Suposo que si ara tornés a tenir nou o deu anys, posaria a tots els clicks en fila durant un minut. Si aconseguís deixar la ment en blanc, de segur que en sortiria el silenci.
Tot sigui pel nen que diuen que portem dins. EPD.