Parlar del temps és ordre del dia. Arriba un punt en què el temps passa de tema tòpic a evitar a tema estrella a reflexionar. Ahir baixava per Sibèria General Mitre a les tres del matí pensant en si arribaria viva a casa, buf, quin fred, no ho aguantaré, i posava Bon Iver com si fos l'única banda sonora possible pels quatre graus que assetjaven el meu cos i es clavaven al moll dels meus ossos.
Però els iPods semblen ser objectes intel·ligents. Declaro públicament que Joe Crepúsculo em recorda al petardeo de Fangoria i és tant insuportable que ha acabat per enganxar-me per complet. L'eterna contradicció del no m'agrada però m'enganxa, com el tabac o segons quins amors. Doncs el que deia, el meu iPod parcialment intel·ligent va deixar pas a Suena Brillante al shuffle. Tal com anava fent saltets per Travessera vaig pensar que Bon Iver s'havia endut tot el que en quedava, d'allò que se't cala, i la resta sonava brillant. Pensava penjar la cançó al blog, però malauradament per Joe avui m'he llevat amb un temazo de Sonic Youth en ment que fa anys que m'acompanya i ha fet niu al meu mp3 cerebral. És cançó per dies de sol i d'enlluernar-te mirant-lo a través de les fulles dels arbres fins quedar-te cec.
A part que jo sí que hi crec, en els raptes. Mentre que en els síndromes d'Estocolm ja no tant.
A part que avui és el concert d'Styrofoam i tinc un nus a la panxa d'aquells agradables de veritat.
2 comentaris:
Crec que aquesta entrada es d'ahir, pero la llegeixo ara. Fa gràcia. Jo dijous baixa per Passeig de Gracia pensant que podria sortir volant.
:)
l'ipod inteligent que respon igual que el temps... una de cal una de arena... música hivern-primavera en el corte inglés.
Publica un comentari a l'entrada