diumenge, 12 d’abril de 2009

Eclosions (II)


És estrany, perquè la paraula eclosió significa obertura, principi d'alguna cosa. Per exemple, un ou, una crisàlida o una flor quan neixen. Jo sempre havia pensat que volia dir el contrari, el tancament d'alguna cosa. Eclosió sona més a posta de sol que no a alba. En anglès, eclosió vol dir exactament el mateix (tot i que jo pensava que no, perquè s'assembla al verb "close"), però m'he fixat que l'origen de la paraula és contradictori. En francès antic (éclore) volia dir "obrir-se", i en llatí vulgar volia dir exclaudere. Tot i que la paraula real, eclosió com a tal, venia de claudere, que significava "tancar". Potser jo no anava tant errada; una eclosió era en origen un tancament. Però avui en dia vol dir principi.

A tot això, el que m'ha encuriosit és que en realitat, la diferència obrir/tancar no ho és tant, de contradictòria, en el cas de les eclosions. Jo diria que no tot pot eclosionar, si no ets ni ou, ni flor, ni crisàlida. Només aquelles coses que un dia van començar però no van acabar-se mai. Aquestes coses que es queden penjant esperant que algun dia algú les tanqui d'alguna manera o que aquest algú les torni a obrir. En el moment en què es tanquen, ja està. Fi de partida. En el moment que les obren, eclosionen. Com els ous, les flors, les crisàlides. Com la conversa després d'haver vist una pel·lícula amb final obert.