diumenge, 5 d’abril de 2009

Llorers



Patrick Watson torna i amb ell aquests records de primavera que ni fred, ni calor. Tot i que el disc és més o menys de l'altura de l'anterior i sí que en provoca, de fred o de calor, tot depèn de si t'agrada el que fa o no. Ara he pensat que Wooden Arms vol dir braços de fusta i no sé ben bé per què he pensat en Apol·lo i Dafne amb una certa tristesa. Qui planta un llorer no s'asseurà mai a la seva ombra, es deia, perquè de tant que tardava la planta en sortir un no la veuria mai créixer. Tot plegat m'ha semblat una analogia prou bona; sobretot al so de "Man Like You", per mi la millor i la que més em recorda a The Great Escape, que és de les Cançons Que Abuf.

És cert que un cop coronats els líders i els victoriosos passaven de tot, però ja no som ni a l'Antiga Grècia ni al segle dinou. Per tant alguns poden sortir-ne airosos, d'això d'"aplicar-se al cuento"; suposo que aquest vindria a ser-ne un cas.





1 comentari:

Gemma ha dit...

Jajaja síndrome d'Stendhal, totalment. Faràs bé de no trigar gaire a descobrir Granada, segur. :)