La ment esquerrana mencionava fa uns dies les paraules i les paraules que no fan falta pronunciar. Porto uns dies amb això al cap. Les paraules que no fa falta pronunciar no són paraules? A què es deu que ella les hagi separat deliberadament d’aquesta manera?
Al principi pensava, sí que ho són. Són paraules que no cal dir. Però després vaig creure que no, que si no calia dir-les és que allò es quedava en mer pensament. Els pensaments són conceptes. Conceptes generalment traduïts en paraules, però a vegades no (el llenguatge és una limitació enorme). I si no són pensaments, són qualsevol altra cosa impronunciable. A vegades són imatges, o estímuls, o sensacions. Per tant les paraules que no fa falta pronunciar poden ser imatges, o estímuls o sensacions sense necessitar una combinació de lletres per tenir un sentit. Només en el moment en què te n’adones, d’això, es tornen paraules.
Avui he vist un trosset de Lost In Translation i he recordat com d’eloqüent sembla el silenci a vegades. La màgia de l’implícit i la subtilesa. L’únic problema que li veig a l’eloqüència del no dir és que un pot interpretar-ne de tot plegat el que vol. Així que aquest tot plegat acaba essent relatiu.
Parlant les coses s’entenen, diuen. També parlant sembla que les coses adquireixen una nova magnitud. La verbalització pesa a vegades com una llosa, però la putada és que el silenci també. Tables and chairs worn by all of the dust.
2 comentaris:
Quins processos mentals que tenim eh.
En fi, em quedo amb la última frase, tot el referent a la nova magnitud i tot plegat.
Dijous parlem que ja tinc ganes.
Tinc una sensació extranya, com de primavera mal digerida. UF.
Un petó gran maca.
potser els silencis són relatius, però en aquesta relativitat hi ha la màgia de la comprensió no verbal... aconseguir transmetre informació sense obrir la boca.a més, la paraula que segueix al silenci és tant important, ja que se n'emporta tot el pes, que a vegades més val no dir-la o dir-la massa fluix per a què ningú la senti
Publica un comentari a l'entrada