diumenge, 21 de juny de 2009

No Ficció


Tot plegat és un problema. La ressaca sense ressaca, més o menys. Com es vulgui anomenar això que tinc; aquest mal de cap estrany que no acaba de ser purament físic. M’he llevat com he pogut després de somnis que no penso considerar lícits, per dinar a desgana un, dos, tres macarrons; així, un per un, amb parsimònia. Tot plegat és espès i difós. Asseguda a la butaca del teatre amb ulls com plats he pensat també en el que em deien, i no sabia què pensar. Es veu que amb només el funcionament del 2% del teu cervell podries dur una vida normal, i que un ciutadà mitjà en fa servir aproximadament el 10%. I d’aquest deu, la part conscient amb prou feines arriba al 5%.

Avui he llegit que ha mort l’home més vell del món, amb 113 anys. Sort que no tinc hipermnèsia (cert, es diu així) i no puc recordar tots i cada un dels instants que he viscut al llarg de la meva vida. Sort, doncs, que no arribaré als 113 anys, i sort que la meva memòria és ordinària. L’home més vell del món deixava a l’esfera 5 fills, 8 néts i 54 besnéts: seixanta-set persones en total. Seixanta-set persones d’un de sol i que, de tots ells, és l’únic que ha mort de moment. Aquestes seixanta-set persones tindran aproximadament uns 30 descendents per cap en vida, si viuen ni que sigui una tercera part de l’home més vell del món (i si n’excloc les possibles excepcions). Això fa 2010 persones, més que els anys que hem viscut d’aquesta dècada.

On vull arribar amb tot plegat? No ho sé. La meva memòria és tristament selectiva, i dic tristament perquè en realitat no puc seleccionar quins són els records que m’agradaria conservar. Tampoc puc oblidar els que voldria, ni mitigar la importància de certs impactes. Al final ho he relacionat tot plegat amb actes estúpids i imatges grotesques amb les que m’he trobat al llarg de la meva vida, que són moltes. He recordat la meva ineptitud per reconèixer què és el millor per mi, la meva tendència a les estructures cícliques i a la meva fixació en retenir tot allò que hauria de deixar marxar. He pensat en la sobredosi que vaig veure ahir a bord d'una camilla del Sónar, en com em repateja la negligència humana i en aquell dia surrealista quan, passejant pel Born, algun il·luminat va tirar una síndria des d’un segon pis que casi em cau al cap. Evocar la pròpia mort per culpa d’una síndria és una imatge lamentable, ho asseguro.

I no ho sé, no ho he vist clar, avui no. Tots hem format part d’una manera o altra d’aquest col•lectiu de 2010 persones i si més no, tres quarts de nosaltres en formarem 2010 més. El temps i les persones m’han fet veure tota la vida que no podré canviar el món, que sóc una idealista i que tot allò que faci o que no faci no canviarà el transcurs de la història. No dubto que sigui cert. També hi ha moltes altres opcions de vida igual d’improductives i d’estúpides. I com que, al cap i a la fi, tot és qüestió de probabilitats, el pitjor i millor de la genètica conviu per revestir la grandesa i les misèries de l’espècie humana. I la pua és que no podem escollir l’una i les altres.

Com deia el Bonnie Prince, veig foscor en tot plegat, perquè cada dia que passa tinc menys clares les coses i sé menys el que he de fer. La mala praxis fa que, a mode de defensa, acabem per resguardar-nos en pots de vidre on tot es veu i res fa mal. El que em fa por d'ells és que l’aire també hi falta.


2 comentaris:

Gemma ha dit...

Feia temps que no passava per aquí! Aquest text m'ha recordat que de vegades no cal ser tan conscient de les coses, ni pensar que som uns idealistes que no canviaran mai el món. Potser n'hi ha prou només mantenint la punta dels dits a terra, el just per no sortir volant sense retorn possible. Jo penso que tenim dret a no veure res clar, perquè ben entesa, fins i tot la incertesa pot ser agradable. :)

Un petó!

te he hecho un cd ha dit...

"He recordat la meva ineptitud per reconèixer què és el millor per mi, la meva tendència a les estructures cícliques i a la meva fixació en retenir tot allò que hauria de deixar marxar."

talment podría dir el mateix.
molt bon text tu.