Vint-i-cinc de juny

Al cap i a la fi, tots acabem escombrant cap a casa i les misèries alienes són més un motiu de recreació que no pas un estímul humanitari. Ens en guardem prou, de fer existents les nostres. Aleshores entre copa i copa, cervesa i cervesa i cafè i cafè parles de quina pena el pobre Michael Jackson, però jo ja ho podia preveure, s’ha d’estar ben malalt per abocar teu propi fill pel balcó de l’Adlon d’aquella manera. Sí, sí, a més corren rumors que el fill no era seu, t’ho imagines? Aleshores la ment cinèfila parla de la Farrah Fawcett i els dotze milions de pòsters que va vendre de la seva fotografia en banyador, pobra, era prou jove encara, tinc ganes de veure el documental que va gravar amb el seu marit; ui, jo no, ja corren prou desgràcies al món. Em passes el cendrer? Mentre, l’Sky Saxon és eclipsat per la desgràcia aliena i no obtindrà mai el reconeixement que es mereixia, afegeix l’aportador megalòman de la plantilla conversacional. Es veu que el del jurat de Supermodelo aquell també va tirar-se pel balcó, afegeix ella amb un fil de veu. No em mireu així, als migdies m’avorreixo molt. I no sé què passa amb el vint-i-cinc de juny, però casi que és un dia a proscriure.

Mentre la Tanda 1 decideix que a partir d’ara no hi haurà vint-i-cinc de juny, en una taula propera la Tanda 2 parla d’implantar la fila tretze als avions. Podríem batejar-los amb els noms de la setmana. Jo m’asseuria al seient dimarts tretze, us ho prometo. Ens passem el dia sortejant l’atzar i creient en l’irracional. Que no ho menyspreo, eh; simplement dic que més valdria que expulséssim les culpes cada cop que internament admetem un acte o pensament il•lícit. No crec que girar aquest piti cada cop que comencis un paquet de tabac canviï la teva trajectòria vital. Ni crec que a tu el veure un gat negre t’hagi portat a trencar-te cama. I tu des que se’t va caure aquell mirall que no pares de lamentar-te pel tema. Sou vosaltres i són les conseqüències de les vostres accions que us han portat on esteu ara, per molt que us pesi, si és que us pesa. Tampoc és per tant, us penseu que les vostres vides són una pel•lícula.

La Tanda 1 mira la Tanda 2, abandonen la seva conversa sensacionalista i n’enceten una altra. El que li passa a aquell és que no té res on aferrar-se, diu el megalòman. No ho sé, jo no hi acabo de creure (en aquestes coses), però tampoc em fa gràcia del tot, respon la que s’avorreix als migdies. Però té raó amb l’últim que ha dit. El que passa avui en dia és que la gent no sap on va ni què fer; afegeix el cinèfil, som uns pel·liculers i això ens agrada. Pensem en l’inabastable, volem l’inacceptable. Però ja està bé, hem acabat invertint els papers. Volíem reflectir la realitat al cinema i hem acabat intentant reflectir el cinema en la realitat. Tu encara, que tens el documental de la Fawcett per plorar a gust, ha acabat afegint el de Jackson. Toquem fusta per no acabar així i prou. Salut.

Ningú és perfecte, noqueja el de la Tanda 2 quan sent l’última frase de la Tanda 1. No és el món el que va fatal, som nosaltres els que estem així. Al cap i a la fi, som tots iguals. Tu estires, ell arronsa. Ell arronsa, tu estires. I quan per fi ell ho deixa anar, perquè tu t’ho has buscat, aleshores sí, ho sents, sents que et falta l’alè.

I et lamentes de la teva mala sort, com no.