Acèfals

El problema de quedar-se durant l’estiu a Barcelona (i encara més si et veus empès per les circumstàncies) és que tots els dies acaben semblant iguals. A l’entrevista em preguntaven si treballar a una botiga de roba a l’estiu havia estat una experiència gratificant i crec que la meva cara de mapa va contestar de la forma més explícita. I no, no és la calor, no és veure com tots els teus amics marxen de vacances, no és somniar amb la vida que porten els que són a l’estranger, no és veure com el saldo que et queda al compte corrent s’escola entre festes de carrer i enciams iceberg. És el veure mentre fas caixa que només has venut un moneder perquè ningú trepitja la botiga a l’agost. És la reserva natural de gambes/platja de la Barceloneta a rebentar i amb banda sonora original (¿Servesa-bier, masaje?). És la Cuore i La Catedral Del Mar dominant el món.

Ara (i després de mil entrevistes en Grau Superior d’Estupidesa) puc dir que, per sort, sóc una dona comercial i comparteixo gabinet amb llicenciats en mil carreres literàries més que jo per vendre best-sellers a preu mínim. El coneixement decau com els salaris i els preus dels pisos, i el món s’entristeix perquè la mort d’Stieg Larsson ens deixa sense més trilogies de pamflet que ens facin sentir intel·ligents i cultes. Mentre, jo maquino com canviar portades de llibres indecents per altres de més bons o arrencar totes les últimes pàgines de l’últim de Dan Brown perquè després em vinguin a reclamar. “Se siente”, respondria. “És que ara es porten els finals oberts”.


Com són d'avorrits els estius a Barcelona, mare meva.