M’agraden les tempestes d’estiu. Recordo que algú em va dir de fer una llista de coses que m’agradaven i coses que no, i una d’elles eren els dies grisos de juliol i agost. Són fantàstics i diria que em són igual els núvols si realment fos veritat que no m’importen. Detestava, això sí, caminar amb xancletes un cop havien rentat els carrers. Últimament tinc somnis estranys i salto com Cartier Bresson de la vida ideal a l’història interminable i no sé quina és la real. Deia l’Amadeus que l’incertesa era la malaltia del segle XX i jo que me’l creia, jo que ho pensava ahir. Les casualitats m’han portat a les situacions durant molt de temps i no és lícit deixar que superin les circumstàncies, però tampoc les puc deixar anar. Com l’ocell que es lliga a la gàbia perquè vol i somnia en ser lliure. Com l’home que allibera l’ocell per tancar-se ell a la gàbia. He descobert que tampoc puc evitar fer fotos als meus peus a cada viatge que faig, tot i que jo això més que saber-ho m’ho han hagut de dir amb el meu conseqüent astorament. I és tant veritat com que tot plegat són els detalls de la meva guerra, i que com deia la cançó, l’encant excessiu s’acaba pagant, tot i que no vull saber com, o potser sí. Només sé que el temps va lent, les hores i els minuts passen però no totes les coses s’acaben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada