dilluns, 19 d’octubre de 2009

Anatomia del gilipolles



Seré franca: hi ha massa coses que em molesten a la vida. La cosa seria molt més fàcil si el meu sentit de la justícia no fos tant accentuat i no em fes saltar a la mínima. De fet penso que el que estaria bé és poder encaixar un revés amb integritat i evitar respondre a mode d'animal ferit. Com diuen alguns, la ignorància és la felicitat. La ignorància pot ser no saber o saber i no fer-ne cas. Però com que, per molt que ho intenti, jo no puc formar part d'aquest últim i savi col·lectiu, m'he menjat tant les paraules com la condició dels que es dediquen a estabornir al personal per esport.

Des de fa una temporada que m'he anat trobant un tipus d'ésser que (tot i ser éssers separats en realitat), es mou per un mateix patró i es pot englobar en una espècie única. Aquest ésser és el gilipolles per excel·lència, el que si critica, critica per hobby sense cap mena de constructivitat i basa les seves opinions en nimietats no contrastades a falta d'arguments majors. Un dels pares de tots ells és, per exemple, el Sostres, però la llista no acaba aquí, més aviat hi comença. El gilipolles cibernètic per excel·lència és aquell que comenta desafortunadament al que tu escrius i no revela la seva identitat, per exemple. El que ataca la forma perquè va faltat de contingut. El sofista que rebat perquè s'avorreix entorpint una discussió que sense ell seria més productiva. El que insulta des de l'anonimat. El que mensyprea sense demostrar que ho podria haver fet millor. En fi, tot allò que s'escapa dels paràmetres de la constructivitat i la tolerància.

La gent parla de pluralitat, comportament i respecte. De llibertat d'expressió. A vegades penso que la llibertat d'expressió és com el Déu bíblic: un concepte que a base de repetir-ho, s'ha acabat mencionant en va (i per conseqüència, banalitzant). És un dret que avui en dia es malinterpreta tant com la mateixa religió, al cap i a la fi; i en el seu nom es cometen atrocitats que transcendeixen la seva pròpia condició. Perquè sí, avui en dia podem dir el que volem com volguem. I jo ho agraeixo fins que l'adjectiu constructiu s'afegeix alegrement el prefix des- al davant. En nom de la llibertat d'expressió podem anar d'esquenes i esberlar l'esquena d'algú sense que aquest se n'adoni del que li acabem de fer. Podem llençar per la borda hores de feina per formalitats alienes. Podem venjar-nos d'aspectes que ens fan ràbia pel motiu que sigui. Podem fer mil coses, i és una sort i també una desgràcia, perquè la línia del respecte i la tolerància és tan fina com les fronteres de la llibertat d'expressió.

I és curiós, perquè la majoria de gent la pot veure, aquesta línia. La majoria, de fet, excepte l'excepció que confirma la regla: el repelente niño Vicente que dóna pel sac en nom de la banalització i que, com a Salvador (Sostres) de l'univers, arriba a la terra per castigar els idiotes que escriuen tostons o fan faltes d'ortografia a articles més o menys interessants. I és curiós perquè en el moment en què li espetes un ferit "fes-ho tu, si tant en saps" o un "d'acord, ara que ja estàs a gust, penses comentar el contingut del text algun dia?", el gilipolles cibernètic salta i diu que el món és un país lliure per dir el que vulgui i com vulgui. I s'ofèn quan tu li respons que aleshores, si per tu fos, es podria morir ara mateix davant teu que ni t'immutaries, si més no, no més que per fer un mec-mec ben sonor amb el dit índex de la mà esquerra.


1 comentari:

Elisenda ha dit...

Una veritat com un temple.
De vegades penso que, tan bon punt som éssers socials, l’afirmació ‘sóc lliure’ no hauria de comportar una noció de llibertat en sentit complet. És a dir que, precisament perquè no estem sols al món i tenim la capacitat de l’empatia (si és que se’n pot dir així), aquesta llibertat que sentim tant nostra no hauria de deixar d’estar subjecta a la realitat 'emocional' i intel·lectual de l’altre; i també a la seva llibertat. ('La pròpia llibertat acaba on comença la de l’altre', diuen).