dijous, 29 d’octubre de 2009

vint-i-nou d'octubre



I així comença, a colps, amb una progressió que és suau i lenta, com gairebé tot el que es succeeix. Els dies desafortunats s’han de prendre com a dies desafortunats i un cop après que hi ha de tot a tot arreu, visites agradables casuals, comentaris estúpids, etiquetes inherents i ignorància aguda d’aquella que fa mal al veure-la passar, tot és més senzill; i tot és més complicat. Perquè un cop après que hi ha de tot a tot arreu et planteges per què hi ha de tot a tot arreu i qui ho ha manat que així sigui. Per què les visites agradables casuals no són cada dia, per què t’has d’empassar els comentaris estúpids, per què no pots desenganxar-te de les etiquetes que pesen com lloses i per què per un sol cop que li ho demanes, la ignorància no et fa cas. Ei, sóc aquí però tu no em veus. El món està regit per escales i pantalons, no per sabates planes i una boca que parla quan no sap que no li toca, però que almenys no borda quan respon a les preguntes.