Continental

Potser el problema és de l’Àsia oriental. No és la ressaca, ni la falta de gana, o la manca de temps. Tampoc l’espera impacient de rellotge ni la panoràmica que obliga a fer una vista general de la situació quan la conversa decadent sobre etanol i l’inacceptable d’hores anteriors es barregen amb la visió inesperada que aguditza la vista i ennuvola la resta de sentits. Quan els dits comencen a repicar amb la impaciència d’aquell qui sap que va a cometre allò que va prometre no fer mentre els seus peus trepitgessin la terra que habiten. I mentre sap que el que fa no és el que hauria, que velles glòries són velles que van ser belles i van ser glòries, s'aixeca i estira la jaqueta amb pressa i passa pel seu davant amb el posat de pretesa ocupació, com aquell qui menteix amb vergonya que no va compartir res i no sap perquè ho diu. I mentre deixa enrere el cec i sord amb un sentiment de derrota envers l'èxit assolit, arriba el moment que no surt mai a les cançons; quan a la pregunta “qui era” respon “ningú” i es continua caminant, l’un despreocupat per la resposta i l’altra amb la consciència tres passes enrere, com Sant Pere quan va negar les mateixes vegades l’etern i la Paraula en pràcticament un sol instant.