Creus

A vegades penso que he nascut en el lloc i l’època equivocades i que el meu lloc és a Texas, el cul del món que segons Paul James mirem més malament de tota Amèrica. A aquestes alçades ja hauria après a beure, a tocar la guitarra, el banjo, l’harmònica i la pera entre whiskies i motels, i increparia a pseudomúsics de Los Angeles que no s’aguanten de peu de la caraja que porten. Hagués après a cantar movent únicament la part dreta de la boca com fent així :/ , seria igual de pobra que ara però podria parlar dels pantans i dissertar sobre l’existència de Déu i de com el Wal-Mart ha aniquilat els petits comerços i el Wendy's els bars locals guarros però entranyables on et regalen la tercera pinta de la quarta ronda. Sabria disparar a ampolles de vidre amb escopetes que em podrien volar el cap, podria dir que he disparat a la lluna sense que sembli que em falti un bull. The Folk Singer m’ha agradat prou com per tornar a tenir ganes de travessar l’estat amb un cotxe vell, brut i inútil i comprar-me un barret de cowboy per integrar-me al folklore texà sense eufemismes. Però el cop de gràcia ha estat al sortir, quan he vist tres o quatre noies passejant creus enormes penjades del coll a conjunt amb tacons d’agulla impossibles, i m’he plantejat un cop més fins on hem arribat i per què. Si el Reverend Deadeye aixequés el cap les enviaria a l'infern per blasfemes, però jo em limito a pensar que ara ja fins i tot la filosofia de bar s'ha perdut. Quan ens passem amb els gintònics o sentim que els altres que s' han passat amb ells parlen de Louis Vuitton i no exalcen l'infància o l'amistat em temo que pensar que els nous cultes ens salvaran és més propi d'estúpids que no de cecs. Els de Wells com a mínim podien creure en els colors i els rituals. Els nostres de poc podran salvar-se, ja fem Ikebana, ioga, tennis, pilates o feng-shui per correspondència (o no).