dilluns, 23 de novembre de 2009

Jackson Pollock



Parlàvem d’aquella tendència a fer certes coses o no fer-les i al final en sortien conclusions de diferents formes i colors. Ella em deia jo sóc més mala persona que tu i tu pensaves tu no ho saps, de fet no saps que vaig néixer un quinze d’abril, que parlo finlandès i estudio audiovisuals, sóc esquerrà i tinc una piga al peu dret. Que sóc marxista i detesto les noves tecnologies, el sucre i el pebre vermell. Interpretes que miri a l’esquerra quan parlo com que sóc tímid i no que els teus ulls em molesten perquè no m’agraden. Escrivia haikus i en el fons desitjava ser religiós per poder trobar la salvació a un lloc fora dels seus braços. Que ara crec en l’ataràxia però llegeixo chic lit. Que dos i dos són cinc i qui digui el contrari no entendrà mai ni un sol dels límits que em proposo. Tot plegat són prejudicis i l’únic que arribo a conèixer és el meu melic, i l’únic que ella coneix és el seu melic i al cap i a la fi els melics acabaran dominant el món, així que la nostra existència tampoc té més sentit que la de l’actimel rossegat i buit que reposa damunt del sac de les suposicions brossenques. De fet hi havia tanta boira que no sé pas ni si era ella. Potser era un arbre que jugava a ser persona. Potser era una persona que jugava a ser un arbre. Total, l’hamartia és universal i afecta a tots per igual. I si creus que podies entendre-ho pensa en Pollock i voldràs ser com ell. Perquè en el fons, tu veus la plana i jo veig l'allau i pots seguir pensant que no col·lidirem. Nadja ho ha sabut sempre però és el seu secret.