Si escoltes la història del Threadbare tot canvia una mica. Van és capaç de transformar la marxa fúnebre en ritual festiu però la idea de fons segueix planejant en les melodies i les absències fan el fet i és trist. M'imagino com seria si ens haguéssim criat junts als estius a Alaska en un vaixell de pescadors, i si així hagués sigut si haguéssim arribat fins aquí. El dolor de la pèrdua és present en cada cançó, en cada nota, en cada silenci. Coses com aquestes i les caigudes dels mites fan que remenis els teus propis fonaments, sigui aquí o a mig món de distància. Els nadals solitaris fan creuar els dits per tots aquells all we could do was sing que per llei i per norma han de caure encara, però que en el fons (i a contracor) la distància fa trontollar, especialment en els racons del pensament on la determinació i la voluntat no poden accedir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada