dilluns, 4 de gener de 2010

Worried Shoes


Podria parlar de la baixesa humana. De fet, aquest seria un bon article amb carnassa editorial: el fer les coses de la pitjor manera possible, de la manera més injusta possible, de la manera més cruel possible, però no val la pena. Hi ha qui deia que males paraules no mereixen ésser escrites, i potser és cert. Aquesta hauria de ser una entrada sobre la grandesa humana. Sobre les coses grans de la vida, la sorpresa de conèixer persones que poden canviar-te la vida i la seva inflexió en la teva vida lineal. El món està ple de persones i no-persones. Les últimes s’acaben podrint soles. Entre les primeres hi ha persones normals i persones enormes. Persones enormes i brillants en tots els sentits, intraduibles a l'estàndard o al suec, d’una tendresa infinita i confiança cega, la companyia dels quals t’enamora i et fascina. Persones enormes i cultes amb veu d’Spotify i les converses més divertides i més interessants del món entre bombons de xocolata i riures. Persones enormes i sensibles amb el cabell més ros i més bonic, amb l’empatia més latent. Persones que lligaries a la teva cadira perquè no marxin mai del teu costat, encara que no ho facis perquè en el fons vols que hi siguin perquè volen, que fan que un dia de merda es converteixi en un bon dia, en extraordinari. Petits herois d’una història anònima abismal. Vaig mentir, ells serien la meva patrulla d'elit. Qui sap què diria David Boring amb el cor trencat i aquest panorama. Mirar i prou. Plorar i prou.

1 comentari:

Gea ha dit...

l'important és sempre el que queda, no el que se'n va.
(encara que el que marxa deixi cua i putegi molt)