Jaume Brossa i Corsaire Sanglot (l’altre, no el de Desnos) tenien raó quan afirmaven que La Rebentada era una secció necessària per a les publicacions. Sembla mentida, però el butwarminside no és més, en general, que una Rebentada general de les petites coses a les quals la vida et condueix i tu no has escollit trobar, ja sigui de manera positiva o negativa.
Avui he tornat a rebentar. I és que vegades penso que deixaré de navegar per la xarxa pels segles dels segles perquè no paro de trobar merda. Merda de veritat. I amb això no parlo de blocs personals, no; al cap i a la fi, els blocs personals és el lloc on cadascú aboca la seva pròpia brossa de la manera que li ve de gust, i això els fa lícits. Del que estic farta és de la immediatesa i de la notícia exprés; de blocs culturals que, de tant absurds, em semblen grotescos. Baudelaire, quan va definir el concepte de modernitat, es cagava en l’efímer i allò transitori, resultant en una agonia que ho embolcallava tot i ho afectava tot, des de l’amor fins a l’art, i, per conseqüència, el seu contingut. Si Baudelaire visqués en l’era digital al·lucinaria més mandonguilles que en quatre viatges d'LSD seguits. Si allò era immediatesa, això d’avui no és res. I és que, senyors, crec que hem arribat al punt de viure en l’era del buit. La primera era del buit de la història de les eres, i no cal llegir a Lipovetsky per copsar-ho. La TV no parla de res, les notícies no diuen res. Estem en constant cerca d’evasió del res amb un estrès anormal i combatiu. La societat de consum se’ns menja. Vivim al seu servei de la mateixa manera que mengem de les seves deposicions.
Però ves, sobrevivim, i normalment no està tant malament. La generació dels vuitanta ja ho té, això. Al que no sé si puc sobreviure, perquè m’emmalalteix de veritat, és a segons quines publicacions “culturals”. La cosa no és “no entrar-hi”, és el sol fet de trobar-m’hi sense voler allà on vaig, i veure que es passen la Gramàtica Normativa per on els dóna la gana. Que si no sé si va amb b o amb v, doncs ho escric com em rota i llestos. I, la llegeixi jo o no, la porqueria seguirà existint. En el seu cas, la xarxa comporta el poder d’expandir-se i la immediatesa la potestat de ser llegits; i tot i així, la seva combinació acostuma a no aportar absolutament res: els seus continguts són plans, ràpids, sense contrastar, de wikipèdia, de diari Qué!. No profunditzen en res, no son més que un titular divertit amb una frase de manual. La palla, aquesta celebració del consum perquè sí, m’indigna. Perquè em fa perdre el temps, i perquè fa perdre el temps als altres, siguin conscients o no d’aquest fet. Clar està que tothom pot llegir el que vulgui, però vaja, més val passar-se una hora davant d’un llibre que d’un facebook. Això és indiscutible.
La merda que suposa llegir allò que parla de tot però hi passa de puntetes, és que no processes res. Només assimiles. És com veure Callejeros o Gente. Clar que avui en dia no tenim cinc minuts per llegir; en tenim dos. I un te’l passes dormint. I tant me fa si ningú arriba fins aquí, estic emprenyada perquè no tot allò o tot aquell qui parla de cultura és cultural, i no tot es pot amparar sota el seu nom i el seu embolcall. És injust i irrespectuós. Per això els best-sellers són el que són i les pàgines més vistes també. Per això 16836456 posts telegràmics a la setmana van en detriment dels 3 que valen la pena. Com parlava avui amb un bon company, aquest és el clar paradigma de la societat actual occidental: no pensis, que encara existiràs. Si així és, jo demano el limitar-nos a la pols, per favor. I no la còsmica, sinó la de les arnes, que és la que, si continuem així, de veritat ens correspondrà.
