Alaska

Et diria tantes coses que seria capaç d’arrencar-me la llengua per servir-te-la en un plat. Em trauria l’estómac perquè no pogués oprimir-me mai més i m’esquinçaria els pulmons per poder deixar-me d’intermitències respiratòries. M’enganxaria les parpelles per no haver de veure mai més res, m’arrencaria les orelles per no sentir el soroll. Et donaria les meves cames i els meus peus perquè poguessis fugir de mi tan ràpid com et fos possible. Et donaria les meves mans perquè no pogués fer mai més mal. La meva veu perquè em traguessis allò que no puc dir. M’escolaria el cervell per deixar de pensar, de sentir, i col·locaria el cor sota el teu pas perquè poguessis tornar-me les jugades. M’ofegaria en un mar de llàgrimes. Banalitzaria la consciència. Mastegaria la pell, mataria l’ànima. Volaria els sentits i l’ordre natural del món, del cos. I no en quedaria res, com en una mena d’Alaska. Una mena d’Alaska, això mateix.