dilluns, 1 de març del 2010













Avui no és el cervell, són els ulls.

1 comentari:

Martí Bou ha dit...

Recordo perfectament quan els meus pares em van portar a una exposició retrospectiva de Friederich.

No ho puc assegurar però diria que va ser al Rijksmuseum... potser va ser a una altra banda.

Jo devia tenir uns 12 anys. I la prepubertat ja ho té això. El romanticisme t'enganxa.

Però el fet no és l'exposició. És el llibrac que van comprar i que va estar obert, pàgina oberta i canviada cada dia, durant un parell d'anys a la taula del menjador que feien de recordatori d'aquella exposició.

I no va ser el caminant davant d'un mar de boira el que més em va impactar. Va ser aquest gel. Aquest munt d'aigua destructora que engoleix un vaixell de dimensions descomunals.

Va ser aquesta gèlida natura la que em va deixar mut. Llavors, i ara encara.

Ens llegim!

;o)

Jo et linko. Tu em linkes?