Actes fallits enmig d’una massa incompresa i incomprensible, topades imprevistes i els paquistanesos amb les gomes blaves ben amunt ben amunt ben amunt, il·lusions d’infinit que fan de les galtes torrents d’aigua i de patetisme, els peus errants per carrers absurds, el xiulet del mag que no treu el conill del barret sinó a una Pandora lletja i podrida, que et fa creure que la ciutat té ànima i que ets tu la que vagues en pena pel cau de formigues que qualsevol dit pot tapar. L’horror al buit en el que et veus immersa és el teu hàbitat natural i la gent comenta; mira que no saber-ho, pobra princesa bonica, petita, de sabates boniques, que no ets tant el que sembles, pobre projecte de dona, nina dels ulls gegants que miren i no veuen, delicat mecanisme atrofiat, porcellana barata, joguina trencada i inservible. Que n’és d’il·lús pensar que algú et cobrirà la ciutat de diamants, tonteta nena petita, cervell esquifit, amb aquests ulls gegants i tristos, penjoll de plata oxidat, llàgrimes de tempesta de pot. Que no interesses al món, bonica molsa de ferrocarril, floreta d’humitat i asfalt. No interesses al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada