Retrospectiva

Quan anava a l’escola, la meva mare em feia l’entrepà el dia abans i al final de la setmana treia els set entrepans restants que no havia menjat al llarg de la setmana anterior. No és que no m’agradessin, és que amb vint minuts no tenia temps. Quan anava a l’escola, al sortir de classe anava a casa i feia els deures de pressa i corrents per poder fer el que em vingués de gust. Quan anava a l’escola em llevava a les set del matí i anava a dormir a les deu o a les onze. Quan anava a l’escola, els diumenges eren dia de reclusió examinal detestable.

Quan anava a la universitat, la meva mare no em feia l’entrepà el dia abans i me l’havia de comprar, sec i tou, al bar de la universitat. No és que m’agradessin, és que no tenia temps per menjar res més. Quan anava a la universitat, al sortir de classe anava a treballar i al tornar feia els deures de pressa i corrents per poder sopar abans de mitjanit. Quan anava a la universitat em llevava a les set del matí i anava a dormir a les dues. Quan anava a la universitat, els diumenges eren dia de reclusió examinal i laboral detestable.

Quan anava a la universitat, fer una llicenciatura era hipotecar-se la vida i la butxaca. Era, per fer un símil gastronòmic, com menjar macarrons a la Bolonyesa a cada àpat durant dos quadrimestres i repetir la mateixa acció cinc dies a la setmana durant uns quatre anys. Això quan anava a la universitat, perquè ara torno a anar a l’escola. Això sí, els àpats, malauradament, segueixen igual.