La sobredosi d’aforismes és una mica com aquells entrepans de Nocilla en què ma mare m’hi posava mantega. Jo em preguntava el per què de la mantega de la mateixa manera que em preguntava per què als entrepans de paté se’ls afegeix tomàquet sucat o per què hi ha persones que tenen la televisió encesa si no l’estan mirant. No tindria res en contra dels preceptes morals, les regles de conducta o les sentències si no fos perquè avui en dia el món en va ple i tenen un no sé què de redundant. No en la repetició, m’explico, sinó en abundància. Fa un cert temps que la coneixença del món ha deixat d’unir-se intrínsecament amb el do de l’ensenyança, més que res perquè l’ensenyança ja no és un do i els sofistes han acabat per imposar, com era d’esperar tard o d’hora, una sobirania bastant qüestionable a través del blablabla.
Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.
Tota aquesta divagació respon una mica a estímuls que no he buscat però últimament estic patint cada cop que intento evadir-me de les muntanyes de llibres i apunts que he de llegir. Com antologies cibernètiques de la ignorància, semblen copiar com volen el Llibre dels Passatges de Benjamin amb una rosca passada i poca consistència. Termes nous i incomprensibles que en comptes de desafiar el temps es riuen dels que els parafrasegen, paraules que semblen venir d’universos paral·lels per allò de la manca-desconeixença de contingent; qualsevol dia d’aquests em trobaré una frase de Mussolini, Els Imparables o de Fernández Mallo i pensaré que ja no hi ha res a fer. I el que passa és que desconfio de tots els post- actuals, més que res per què després de l’Apocalipsi cultural contemporani penso que gairebé tots ells ja haurien d’estar ben morts i rematats, que no hi ha res més enllà de tot allò que preceptuen.
2 comentaris:
... i és que diuen els estudiosos que ja no som a la postmodernitat, sinó a la hipermodernitat.
Ara, entendre-la, a part de viure-hi.
El que pot ser que et trobis si t'ajuntes amb qualsevol dels dos col·lectius esmentats és, en la vessant intel·lectual o física, el mateix: merda.
Malgrat tot, tinc en molt bon concepte la persona a qui vaig sentir parlar d'hipermodernitat com a procés posterior a la postmodernitat.
Encara que sí, hi ha hagut moments en què tot ha hagut de ser post-, així com a la música ha hagut de ser (o -post també) o new- o fins i tot nu-.
En referència al primer paràgraf, només mencionar al gran Jed Bartlet, el POTUS de The West Wing, quan fa plegar els funcionaris perquè no hi ha un acord amb el pressupost. Com que no té cuiner que li faci l'esmorzar es prepara una bona llesca amb mermelada i mantega de cacauet. És a partir d'aquesta baixada als inferns gastromorals que reneix i els birla un pressupost als republicans.
O sigui que amb mantega i nocilla no et dic res del que pots arribar a aconseguir...
si em contestes, ho pots fer per aquí també
;o)
(post)salut i (hiper)calories
-quina manera de lligar temes, culleres!-
Publica un comentari a l'entrada