dimarts, 17 d’agost de 2010

La vida manual d'ús


Des de ben petits, a tot arreu ens han ensenyat que mai arribem a conèixer ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. El món es regeix per petits clixés que són llocs comuns perquè, per bé o per mal, tard o d’hora passen a tots i cada un dels éssers vivents que poblen la terra. Aquesta tendència a creure en l’especial no és més que una il·lusió infantil i innocent que, com una agulla de pit, punxa en el moment en què te la poses de pressa i corrents. Potser el problema són, de fet, les presses, la feina mal feta. Aquest dolor minúscul i imprevist que comença a l’estómac i embolcalla la gola, tot provocant un nus impossible de desfer. Ni la més bonica de les músiques atenua aquest petit instant d’asfíxia mental i física. En ell, el temps és inclement i despietat, també per bé o per mal. Quan ni la més forta de l’anestèsia és suficient per pal·liar el dolor trencador més val pensar que no hi ha raons, que res passa perquè sí però el que passa és i prou, i per aquest motiu cal plorar-ho amb les millors exèquies. No hi ha res sagrat i tot és violable, i el sentit d’això és indefinible per relatiu, per irònic, com quan les previsions del temps que endevinaven que faria sol contemplen, divertides, com la pitjor de les tempestes t’acaba caient a sobre.


1 comentari:

ZuhaitzV ha dit...

un dia d'aquests parlem de mals d'estómac...

Un escrit molt bonic.

Salut