dilluns, 30 d’agost de 2010

N'est(-ce) pas


Flanejar per la ciutat del vendaval és gairebé un epítet dels temps que corren, entre llargues hores de connexió interna, més aviat inútil, com un estranger sense mapa, com el bonjour en hores de bon soir o les corredisses prohibides pel Louvre. Tot ha canviat pels voltants de la Dôme, com en una pel·lícula d'stop motion. Veure la vida passar s’assembla, avui en dia, a clissar la mirada dels mil metres caure per un pou i, a les palpentes, llençar-hi la terra de les teves pròpies mans. Insalvable ciutat de tardor, d’aigua infinita. De molles de pa -com Hansel i Gretel- i corbs. Als intramurs hi poblen les nits més negres (gairebé de novel·la gòtica), l'aire que travessa les entranyes i, a vegades, somnis grotescos i tristes revelacions. Efemèrides, al cap i a la fi. Al despertar, sabates molles i cafè fred; això n’est pas une pipe. Això és París.