dimarts, 7 de setembre de 2010

Ferides


Fa trenta-vuit dies vaig caure d'aquest pont a Cambodja. Quan vaig fer la foto anava l'última. Es clar que quan vaig fer la foto, al principi del pont, l'alçada era acceptable i la fusta també. A mesura que avançaves, el bosc anava cobrint més pont i per conseqüència, la humitat també. A mig camí la fusta era inestable perquè ja estava podrida. Per aleshores ja havia pres la iniciativa del grup, fins que en un moment donat la fusta va cedir sota el meu pes, sota el meu cos. La Georgina es va pensar que m'havia trencat la cama, però només em vaig fer un gran tall i se'm va inflar el genoll. El dia següent em va sortir un blau a la cama dreta que comprenia des del genoll fins el peu. Aquest ha estat, sens dubte, el blau més gran de la meva vida. Ara ja no hi és, però la meva cama segueix inflada i a dies com avui noto com si el bessó s'hagués desprès d'ella i ballés tot sol, seguint el meu pas. Tot impedint, paradoxalment, el meu pas. No m'he fet cap radiografia perquè sóc mala pacient i sé que, de tota manera, no faria cas del metge. És curiós perquè avui un menisc fotut des de fa anys m'ha dit que tot apunta a ferida que es carrega tota la vida quan fa mal temps. Per sort o per desgràcia, només quan fa mal temps, m'ha dit.

3 comentaris:

Corsaire Sanglot ha dit...

encara no ho has entès, carlota. has de parlar de cioran i penjar quadres de rothko (el que vulguis, francament és ben bé igual). en fi, com tu vulguis. però no et facis més blaus que estàs feta de guix.

Dua ha dit...

dopamina acadèmica és el que ens falta. Oh, i assemblees constituents entre mails i mentirijilles pietoses (quan facis pràctiques ho sabràs).

Corsaire Sanglot ha dit...

Mare, la 'vida acadèmica' és un insult.

No, això de Ródtxenko no és perillós, només és una postura. de fet, l'he conegut fa cinc minuts.