l'ull

Deia Baudelaire que al pintor de la vida moderna se li presentava un problema quan intentava captar l'efímera i contingent novetat del present, que era absolutament trivial, la metamorfosi de les coses externes. El que l'artista havia d'executar era el seu moviment de manera tan ràpida com allò que veia, perquè en realitat la vida era inestable i fugissera; havia de destilar allò etern en el transitori i reproduir la multiplicitat de la vida a cada instant. Baudelaire era un savi dels de debò -i dels de debò n'hi ha pocs-, i amb algunes de les seves idees hi estic parcialment d'acord. En els temps moderns, les coses van i vénen tan ràpidament que en un obrir i tancar d'ulls deixen de ser el que eren. Muten, qui sap si amb això deixen d'existir. Per tant, és lògic que el pintor de la vida moderna hagués de traduir l'instant en un llenç i que Baudelaire la cagués aclamant les virtuts d'un mediocre com Constantin Guys. Per Baudelaire, la fotografia era una còpia tosca de la naturalesa que empobria el geni artístic i havia envaït els territoris de l'art, fent col·lidir els dos eterns enemics: la poesia i el progrés. Creia que quan dos monstres com ells es topaven, un dels dos havia de cedir, i ho faria aquell qui tingués l'(estúpida) multitud com a aliada natural, tenint com a conseqüència la corrupció o suplantació total de l'altre. El que no tenia en compte Baudelaire era que un Manet no podia ser més o menys digne que això. Perquè la realitat és així, una hòstia a la cara, un puto quadre d'Ingres. Si és que la realitat és mai alguna cosa digna de ser representada, és clar.