dimarts, 30 de novembre del 2010

Al far


Aquesta il·lusió de transcendència atorga un sentit a tot que no podem explicar. En el fons aquest tot és tan petit, tan minúscul, que rellisca pels palmells de les mans; les sabates ens queden grans i les camises folgades, i el tallat dels llavis i les pells dels dits informen al món que ningú mira prou de prop. Els rastres xiuxiuegen que la pluja és seca i transitòria; marquen puntualment la diferència l’oxitocina i la vasopressina. No hi ha notícies del front. Algú m’explica, de casualitat, que amor i odi són intercanviables perquè es controlen des de les mateixes àrees del cervell. El mateix amb la motivació i la recompensa; amb tot allò que són paraules majors que, irònicament, no acaben dient-se mai. Mal negoci si la paciència no és un punt fort.