dijous, 4 de novembre de 2010

Rast


En aquell últim albirament, deia la mare de Dedalus entre xiuxiuejos que en soledat un podia arribar a conèixer què volia dir estimar algú. Per aleshores, Dedalus embolicava raons i epifanies en caixes físiques i mentals i, sense escoltar-la, celebrava el seu propi ego alliberat de tot allò que ell creia que l’estava constrenyent. Irònicament, Dedalus no entenia que començar no vol dir deixar res enrere, que el passat no pot tornar perquè forma part d’un mateix. En detriment de la seva eclosió, ignorava que no estava preparat per escapar-se d’allò que l’havia convertit en el que era. En aquesta pretensió d’objectivitat, dins aquest sistema hermètic que era sí mateix, Dedalus sostenia contra el món (contra ningú) la seva posició a l’espai i al temps com legítima i absolutament veritable, aïllat de qualsevol perspectiva aliena; la gravetat era quan Dedalus deia que era gravetat, l’acceleració era quan Dedalus deia que era acceleració, i tot era real, tot era veritable, tot era seu. I en aquest desequilibri sostingut per les paraules, la seva mare observava l’absurda càrrega racional que el constrenyia més que no pas tot el que l’empenyia al rebuig, tot fent un sondeig de les profunditats inexplorades de les ciutats dels simples. Filava que, temps enllà, Dedalus diria allò de “no intento entendre, i ja no intentaré entendre res mai més” i confessaria que tot rau en la por que li feien les grans paraules que ens fan tan infeliços.