dilluns, 2 de maig de 2011




Sí, jo també sé quina síndrome és. Què hi ha en joc aquí, la subtil vergonya universal que acompanya la nostra pròpia indulgència, la necessitat d’explicar a algú que la manca de temprança no és, en realitat, una manca de temprança. Com per exemple: no aniré mai a fer-me un massatge pel fet de fer-me un massatge, sinó perquè l’esquena m’està matant i em força a fer-me un massatge. El que em porta a necessitar el cigarret que en el fons em ve de gust. La raó: el plaer, també subtil, que resguarda la carència. I el delicte, és clar.