Sempre he tingut la sensació que els diumenges són la culminació de la setmana. És estrany, perquè una culminació acostuma a implicar un sentiment de satisfacció, i els diumenges no me n’inspiren gens, de satisfacció. I el que em sembla curiós és que són tant necessaris com prescindibles.
Si algú em preguntés què en penso, dels diumenges, diria que per mi són més aviat la cúspide d’alguna cosa: la fi d’alguna cosa, el punt més alt (que no necessàriament el millor) i acabat en punta. Perquè sí, els diumenges punxen, no ens enganyem. És el dia després de La Gran Festa del cap de setmana, la tarda del telefilm que t’empasses mentre et planteges quin és el sentit real de la vida, el matí sencer anellat al quart estadi de la fase REM i la conseqüent nit en vela. Els migdies post-dinar a l’ordinador o al sofà annexat a la teva persona. I és el dia que, si surts de casa, ho fas a les set de la tarda, quan ja s’ha fet fosc. Com els talps. O els vampirs.
El problema és que certs divendres (o les seves conseqüències) tenen la potestat de convertir alguns dissabtes en diumenges. Això em confon, perquè tergiversa per complet el meu esquema mental setmanal. Crec que l’espècie humana no està preparada per concebre i viure dos diumenges en una sola setmana, i la subespècie duàtica menys.
Avui el vent bufa tant fort que em sembla que si surto al carrer, se m’endurà. Amb una mica de sort també bufarà els pardals que em ronden el cap. Mai millor dit.
Abuf.
Si algú em preguntés què en penso, dels diumenges, diria que per mi són més aviat la cúspide d’alguna cosa: la fi d’alguna cosa, el punt més alt (que no necessàriament el millor) i acabat en punta. Perquè sí, els diumenges punxen, no ens enganyem. És el dia després de La Gran Festa del cap de setmana, la tarda del telefilm que t’empasses mentre et planteges quin és el sentit real de la vida, el matí sencer anellat al quart estadi de la fase REM i la conseqüent nit en vela. Els migdies post-dinar a l’ordinador o al sofà annexat a la teva persona. I és el dia que, si surts de casa, ho fas a les set de la tarda, quan ja s’ha fet fosc. Com els talps. O els vampirs.
El problema és que certs divendres (o les seves conseqüències) tenen la potestat de convertir alguns dissabtes en diumenges. Això em confon, perquè tergiversa per complet el meu esquema mental setmanal. Crec que l’espècie humana no està preparada per concebre i viure dos diumenges en una sola setmana, i la subespècie duàtica menys.
Avui el vent bufa tant fort que em sembla que si surto al carrer, se m’endurà. Amb una mica de sort també bufarà els pardals que em ronden el cap. Mai millor dit.
Abuf.
La foto és de fa unes setmanes, a Suïssa.
4 comentaris:
Jo també odio els diumenges. M'agraden les tardes dels divendres perquè sé que l'endemà serà dissabte i m'encanten els dissabtes perquè sé que l'endemà serà diumenge. Però odio els diumenges perquè sé que ja no hi haurà ni més tardes de divendres ni més dissabtes fins la setmana que ve. I així és la meva vida jajaja
doncs jo aquest any m'ho passo tan bé durant la setmana que la meva "tarda de diumenge" (que és un ent totalment independent del fet de que sigui diumenge) s'ha desplaçat a les tardes del divendres...
en canvi els diumenges tinc una mena de neguit feiner que em catapulta dilluns amunt
and after some time
i know i would go blind
but seeing only binds
the vision to the eye
Jo, des de que treballo els diumenges he redescobert una nova espècie. La gent que fa coses els diumenges!! Van amb els nens, els cotxets, els triciles i prenen el vermut mentres fan la fotosíntesi amb l'escalfor mediterrània dels diumenges.
PD: tinc uns còlics espantosos a la panxa cada 20 aprox i estic molt xooof. Ja t'explicaré :(
prescindibles i alhora necessaris, exacte. els diumenges són mandrosos però tenen aquell punt de mirar-se les coses d'una altra manera sabent que l'endemà ja tornarem a pensar com en normal o ens creurem que es pot tornar a començar. i jo avui he tingut un dia molt semblant al que descrius. :)
em sembla que passaré sovint per aquí!
Publica un comentari a l'entrada