dijous, 2 d’abril de 2009

10:03



M’ha sorprès somniar avui en l’olor a pluja en comptes de somniar en pluja en si. Diuen que una olor es reconeix quan ha pres prou importància com per ser retinguda. No he recordat què és concretament el que em porta a l’olor de pluja, però suposo que el fet que no hagi parat de ploure en tota la setmana és una bona explicació pel fet que hagi somniat el que he somniat. Podria preguntar-me perquè he somniat avui amb l’olor en concret, però he descobert per pura casualitat que els Doves han tret nou disc i totes les disquisicions sinònimes a la pèrdua de temps se m’han anat del cap.

Doves és de les primeres bandes que em va introduir al plaer d’escoltar música. Per tenir una idea, el que feien ballava elegantment entre el que s’anomena mainstream i indie. Ho vaig sentir fa una pila d’anys, quan l’èpica em torbava molt més que la lírica, i recordo que cada cop que em posava els dos primers discs el cor m’anava a cent i tenia els pèls de punta. El tercer era molt dolent i han estat quatre anys sense publicar res. Fins i tot vaig arribar a pensar que s’havien separat. Jo crec que la vergonya hi té una mica de pes, en això, el disc era realment dolent.

Avui m’he baixat el nou i crec també ho serà, de dolent; a part que avui en dia, quan escolto els dos primers discs de Doves, el cor ja no em fa bots. Però trobar-lo m'ha fet il·lusió, la mateixa que saber que encara seguien junts, tot i que no sé per què. Cosa de les regressions i tot plegat, que no fan gaire gràcia perquè res és el mateix, però en el fons et fan veure que aquest res tampoc ha canviat del tot.