Jason Lytle

Avui m'he llevat amb el peu dret i tararejant algunes cançons de Grandaddy i m'he enrecordat que Jason Lytle, el que va ser el seu líder, vindrà al Primavera Sound i treurà un disc en solitari. Avui he estat investigant i només he pogut sentir una cançó, veure la portada i el tracklist i poca cosa més, i a falta de pan, m'he posat a escoltar Grandaddy. El Jason Lytle és un d'aquells freaks que inspiren tendresa. Deu passar ben bé els quaranta i porta gorra i camises de quadres, però no a mode d'esquirol, sinó més aviat d'avi, d'aquelles de franela que podries comprar a les botigues de segona mà per dos euros la peça. Li agrada tant patinar que sembla que porta l'skate allà on va (i canta cançons sobre com li ha salvat la vida), dispara fotos amb la seva digital de butxaca i fa collages estranys i no gaire bonics (tot i que la intenció és el que compta!) que després fa servir de portades pels seus discs.

Grandaddy és el típic nom de grup de hip hop, els integrants dels quals són més lletjos que pegar a un pare però s'envolten de noies d'anunci (d'aquelles que si t'arribessin a tocar mai t'induirien a un estat catatònic de per vida), però la seva música és un altre rotllo. Com que es van separar fa gairebé quatre anys no els vaig poder anar a veure mai en directe, i el fet que vingui en Lytle tot sol em fa una il·lusió proporcional, bàsicament perquè ell era l'ànima mater del grup. Qualsevol diria que amb aquesta aparença de b-boy entradet en anys, en Jason canta en falsetto sobre l'amor, la vida i les seves misèries amb extra dosi de profunditat, nostàlgia i spleen.

En Jason sembla que el treuen de Modesto i no sap on anar ni què fer. De fet es veu que odia fer gires, així que podem considerar la seva visita com un privilegi. Això si es motiva una mica i decideix fer un concert decent, perquè corren veus que se'n despreocupa força, del tema. Però en fi. Aquest no és el cas. Hi ha gent d'aquesta mena, que no surten d'allà on viuen ni a pals, i això fa que els tingui una certa enveja. Són aquells que "enlloc com a casa" i tant feliços, perquè amb això ja en tenen prou. Potser me n'hauria danar a Modesto. (Potser és que Modesto és el Paradís.)

Aquesta cançó va ser una de les meves millors companyes d'hivern, no sé ben bé per què, ja que de patinar no en tinc ni idea (si més no, no de forma literal), i la lletra de la cançó no diu res més que això.