Són les tantes i per tant, tot allò que volia escriure o havia pensat escriure s’ha escapat de la meva memòria, fent-me sentir com aquell qui veu volar l’ocell de la gàbia que ha obert sense pensar-s’ho massa. Em fa gràcia veure com de volàtil és tot allò que pensem i sentim. Tant de bo sabés aprofitar més els dies i respirar la llum del sol més sovint. Crec que el que faré en unes hores és el que hauria d’haver fet fa setmanes i me n’avergonyeixo una mica. Però tinc ganes de passejar per la platja i penso que, quan sigui gran, si és que mai em faig gran, si és que mai arribo a ser gran, també m’agradarà que em vinguin a veure, amb flors o sense, i que em parlin d’això o d’allò i de les vides que ja no podré viure.
A vegades quan passejo per la platja m’imagino estàtues de sal i busco aquelles pedres de colors que abans havien estat ampolles de vidre. Faré que soni Not There Yet de Seagull i em temo que acabaré pensant apocalípticament sobre tot allò que no acabo d’entendre de les coses. Espero no perdre el tren aquest cop, i que el seu somriure no sigui massa trist aquesta vegada. Si més no no gaire més que l’últim cop.
4 comentaris:
Posa't Ode To LRC quan estiguis passejant, fes el favor :)
Visca els australians Seagull (i el segell http://www.myspace.com/twobrightlakes). A mi també m'agraden uns americans que pràcticament es diuen igual (http://www.myspace.com/eagleseagull). Ara ja estem ciberconectats! Abraçada!!
Pensar apocalípticament és una forma força inútil però sincera que utilitza el nostre cervell per a dir-nos que no ho podem entendre tot però que sempre podem fer l'esforç.
És horrible això d'oblidar-se del que es vol dir o escriure, és com perdre un amic
Vale, ara que sóc fan de I love the unknow fes el favor de penjar Seagull!
:)
Publica un comentari a l'entrada