Blow

Aquesta nit he presenciat una escena bastant tendra que tanmateix podria avergonyir-me per la meva condició de voyeur.

Deurien ser vora les dues de la matinada quan m'he trobat a mi mateixa llegint per quarta vegada la mateixa línia d'un dels dos-cents llibres que m'entren a l'examen de dilluns. He tancat el llibre i he sortit al balcó per escoltar alguna cançó que durés els set o vuit minuts que acostumen a trigar en consumir-se els meus pitis desesperats de matinada pre-examinal.

Deuria anar per la segona tornada de la cançó quan s'ha encès el llum de la casa del davant. Fa un parell d'anys estava en venda, així que crec que fa relativament poc que s'hi han mudat. De sobte he vist un nen amb un peto de pijama embolcallat amb una manta de dibuixos. Ha deambulat per la sala un minut i s'ha estirat al sofà perpendicular a la finestra del meu balcó. Suposo que no s'ha sentit còmode, perquè s'ha tornat a llevar, ha agafat una tumbona i ha sortit al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he dit hola amb la mà, s'ha estirat a la tumbona, s'ha tapat amb la manta de dibuixos i s'ha quedat adormit.

La cançó ha donat pas a una altra quan tot just ha sortit la mare del nen al balcó. M'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà, ha collit en braços el nen com qui agafa una dent de lleó que vol bufar i se l'ha endut cap a dins. Després ha tornat a sortir al balcó, ha collit la tumbona, m'ha fet hola amb la mà, li he fet hola amb la mà i ha tornat a entrar. El Patrick Watson ha xiuxiuejat en aquell moment que si poso un ocell gran en una gàbia petita em cantarà una cançó. La pua és que em penso que avui l'ocell sóc jo i les gàbies se'm dónen fatal. Potser sense saber-ho, en algun moment, he volgut ser una cançó, sortir a dormir al balcó i que em vinguin a buscar sense assabentar-me'n. I és que ser nen a l'estiu és una cosa que molava bastant (sempre i quan no t'apuntessin al Campus Olímpia).





La foto és de Berlín i l'ha feta la Joana.