diumenge, 7 de juny de 2009

Mary




No fa massa vaig arribar a la conclusió que, del disc que el Sonic Boom (d’Spectrum) va gravar conjuntament amb Captain Memphis, les cançons que més m’agradaven eren ‘Mary’ i ‘Mary Reprise’. Jo sóc de les que normalment s’imagina que darrere els títols de les cançons s’hi amaga alguna cosa més que un nom escollit a l’atzar, però tampoc vaig parar-hi massa atenció al tema. L’altre dia, mentre la cançó sonava al concert d’Spectrum al Primavera Sound, em va entrar la curiositat de nou. Tal i com Jason Spaceman (d’Spiritualized) va acabar orientant el "Ladies and Gentlemen" a la xicota que l’havia convertit en un banyut de cap a peus (apunt rosa: va deixar-lo pel Richard Ashcroft, aquell que va tenir el bon gust de cantar el “Have you ever been down?” el mateix any que el Jason plorava pels racons de l’space rock), vaig pensar que Sonic Boom hauria corregut una sort més o menys similar. I bé, no del tot.

La tal Mary de l’original i la repetició no era cap altra que la Mary Hansen, qui acompanyava a Laetitia Sadier d’Stereolab a les veus, tocava la guitarra i els teclats. Amb el Sonic Boom sembla que va gravar una espècie de 7” que es deia Splitting The Atom Parts One And Two / Monkey Brain (sort que no m’he molestat en buscar-lo, perquè dubto que l’arribi a trobar mai), i suposo que si es van fer amics o derivats va sorgir tot d’aquí. Per altra banda, la Mary havia conegut al que seria el líder d’Stereolab quan aquest encara tocava a Mc Carthy, que es va disgregar al cap de poc, em penso. No fa massa, en un dels seus concerts, el Sonic Boom (que en realitat es diu Peter Kember, un nom d'allò menys 'cool') preguntava al públic si havien sentit mai res d’Stereolab. Algú del públic va contestar que no, i el Sonic va deixar anar un bonic “doncs ja estàs anant a casa a escoltar-ho”. A tot això he recordat que quan Stereolab va venir a Barcelona, jo era a la sala contigua rallant-me pel mal concert que estaven oferint els The Radio Dept. I avui, quan he descobert qui era la Mary, he recordat aquell punt trist de la psicodèlia d’Spectrum. Ja ho diu el nom dels Casiotone For The Painfully Alone: els sintetitzadors tenen un punt patètic que mai he acabat d’entendre, són la tragèdia dels vuitanta. I, en fi, l'existència de la cançó ve donada per la mort de la Mary en un accident de bicicleta (com la Nico) fa uns cinc o sis anys, així que es pot fer una certa correlació. Després d'un temps d'incertesa i una pausa justa, Stereolab va seguir funcionant, i li van dedicar una cançó que es diu 'Feel And Temple' al següent àlbum.*

I res, que em feia gràcia afegir una mica d'historieta sensacionalista al blog. Total, no vull vendre la moto a ningú i a més puc jactar-me d'haver escrit el post amb més cursives de la història.





*amb bones intencions, però lamentablement la mar de lletja.