Sóc pro-Tweedy

Tot plegat m’ha vingut al cap tot recordant l’(impressionant) concert que van fer els Wilco ahir a l’Auditori. Avui pensava en què diria la gent i en si jo realment l’hauria paït bé o no, com normalment passa amb els concerts que et fan crear expectatives –vegi’s l’atra cara de la moneda al de My Bloody Valentine d'aquesta edició del Primavera Sound-; però m’he llevat amb més o menys la mateixa sensació d’eufòria d’ahir, que interpreto com a bona senyal. I com que no tinc pensat fer cap mena de crònica, perquè per això ja hi són els blogs molons i modernos que van acreditats, he enumerat selectivament alguns dels pensaments que vaig tenir abans, durant i després del concert per si algú vol estirar-me dels cabells (o no).


A favor
El resultat final.

En contra
No entenc per què les cinc primeres files del centre de l’Auditori són per premsa. Per què? Veure a quatre periodistes davant teu recolzats sobre el seu braç amb aquesta cara de “me l’està suant per complet el que canta aquest tio” toca bastant la moral. Especialment quan tu has corregut a comprar la teva entrada per platea, i per cinquanta euros més que la seva –que ha sortit gratis- et trobes cinc files més enrere veient com badalla i li cau el cap damunt del pit. De veritat, hi ha unes llotges precioses als costats on també es pot dormir dissimuladament.

A favor
L’Auditori sona bé. I la sisena o setena fila de platea segueix sent un bon lloc per veure-ho tot plegat.

En Contra
Oblidar-se “Summerteeth” i “I Am Trying To Break Your Heart”. Més la primera que la segona, i més ara que ve estiu.

A Favor
El millor setlist que he vist en un concert de Wilco. Hell Is Chrome, Impossible Germany, At Least That’s What You Said, Via Chicago, Muzzle Of Bees, Hummingbird, I’m a Wheel, Company In My Back, un parell de noves que no emprenyaven massa (entre elles, Wilco /The Song), Kamera, Radio Cure, Say You Miss Me, Spiders Kidsmoke, Jesus, Etc., entre tantes altres.

En Contra
Nels Cline. És tant bo com posturetes i li hagués estirat dels cabells a gust. Que sí, que toca molt bé i s’estira i s’arronsa com un cuc d’aquells que fan mania. Algun dia el món em donarà la raó amb la meva teoria apocalíptica sobre el seu afany de protagonisme.

A Favor
Jeff Tweedy, que és el més semblant a un ésser diví que he vist damunt d’un escenari. I la seva forma de ballar a l'estil nen-de-dos-anys-que-aprèn-a-caminar. D'allò més tendre.

En Contra
No m’agrada I’m The Man Who Loves You. Em talla el rotllo dels concerts.

A Favor
John Stirrat, el baixista. Pura classe.

En Contra
Nels Cline un altre cop. No cal fer el contorsionista ni posar cara de "què bé que faig l'amor a la meva guitarra" per demostrar que sents el que toques.




Suposo que hi han moltes coses que acaben per transcendir les velles glòries. No fa gaires dies vaig llegir que havia mort Jay Bennett, el controvertit ex guitarrista i ex teclista de Wilco, i sembla que la notícia ha acabat per passar sense pena ni glòria. Probablement aquest va ser un motiu de pes pel fet que ahir repassessin el Yankee Hotel Foxtrot, el Summerteeth i el Being There em semblés tota una revelació. I amb menys mesura, la mirada intel•ligent a l’A Ghost Is Born i la crítica a l’Sky Blue Sky, les noves etapes.

No m'enganyaré, el concert em va agradar molt. I em declaro pro-Jeff Tweedy al cent per cent i de forma indefinida. Que el Cline s’hi posi fulles (o, en el millor dels casos, prengui una mica més de fibra).