El desè conte

Mentre feia el pastís d’aniversari del Nechaev a les tantes d’aquesta matinada pensava en la quantitat de coses que m’he arribat a empassar sense parar-me ni un sol moment a pensar, sense arribar a contrastar ni una trista vegada. Com aquell dia que el Nechaev per fer-me la broma em va dir que els havia contractat un mànager i em va faltar temps per escampar-ho per tota l’escola (l'orgull fraternal és cruel a vegades).

Fa uns mesos vaig llegir a una publicació que J.D Salinger, l’autor d’un dels meus llibres preferits, havia mort a la seva casa de Califòrnia als quasi noranta anys. Si alguna cosa es sap del cert és que després d’escriure The Catcher In The Rye l’home va publicar poca cosa més, va recloure’s a casa seva i va decidir donar l’esquena al món per guardar-se la seva (només cal mirar la foto a l'estil cuidao-que-te-meto). També corria el rumor que l’única companyia de la que havia gaudit durant els seus darrers moments era la d’una estudiant amb qui s’escrivia així una mica en posat amorós, però que mai va arribar a veure. I d'aquesta manera, entre felins i muntanyes de papers, més asocial que una palmera al desert, l’home va abandonar definitivament l’espècie humana i les seves misèries i se'n va anar a l'altre barri. Després també es va dir que l’estudiant havia venut les cartes a una revista rosa, d’aquelles que cultiven l’ànima dels que han acabat per perdre el cervell.

Bé. Mentre esperava que el comptador pel pastís arribés a zero, he llegit a la mateixa publicació que fa un parell de setmanes, el difunt J.D Salinger va interposar una demanda a un tal J.D California (de nacionalitat suec) que havia tingut la gran idea d’escriure una seqüela de la novel·la. En ella, el Holden Caulfield (que ara té setanta-sis anys) s’escapa d’un asil per ancians per fer noséquè a noséon i recorda les seves aventures de joventut. Es veu que el senyor Salinger ha donat la primera senyal de vida des que (segons la publicació) es va morir es va apartar de la vida pública, i ho ha fet amb la seva dona, de cinquanta anys, que l’ha ajudat a demandar l’editorial sueca (que també ha publicat una recopilació de Grans Mentidetes de la Wikipedia i altres perles literàries). Almenys els articulistes han tingut el detall d’ometre aquest cop que, a part d’haver ressuscitat, el senyor Salinger va tenir uns mesos abans de morir una assetjadora pre-adolescent amb qui s’escrivia cartes d’amor i que en principi representava el seu únic contacte amb el món exterior.

D’aquí puc extreure’n diverses conclusions: o bé la pre-adolescent tenia cinquanta anys, o la seva dona era de viatge mentre l’assetjadora li escrivia cartes. O que el senyor Salinger és el nou profeta, ja que torna de la mort a la vida com qui va al supermercat i en torna. I a més és l'únic ésser capaç de casar-se en el transcurs d'aquesta regressió.

Mentre treia el pastís del forn amb les manoples, he pensat que potser tot plegat era una broma per riure's de la nostra ignorància global. De veritat. I he pensat que com que no puc cremar-me perquè no sóc jo la que escric, a partir d'ara tot el que llegeixi m’ho començaré a agafar amb pinces.