cinc euros

Els 100 metres llisos en escoltes de Grandaddy m'han portat records curiosos, d'aquells que quan vénen a la memòria fan una il·lusió també curiosa. D'aquell dia a l'escola que em van fer llegir el text de Plató en veu alta i no em podia treure l'auricular de l'orella i no sentia res, d'aquell estiu al tren maresme amunt, maresme avall i suplicant a Déu sense èxit que el meu pigment mutés a xocolata amb llet. També a mans tacades de tinta que no marxa ni amb lleixiu, a hiverns freds i tristos, a dibuixos de i per tot i a tres quilos d'excusa per revista demanada fent veure que sé de què parlo. La tristesa de la(es) separació(ns). A la primera vegada que algú va dir-me que era el primer cop que sonava Grandaddy al Fantástico, que per mi era tot això altre, el retorn a les petites coses de la vida que m'han agradat i m'agraden tant. Tot allò que cinc euros poden pagar van crear ahir un estat d'ànim global.

Últimament no em canso de dir "el que passa és que...", en mil versions diferents mentre els altres fan veure que m'escolten mirant a un punt fix. Ells no troben el que busquen, jo busco excuses per parlar amb la gent que m'agrada, i a vegades les trobo i també pagaria cinc euros per això, encara que gratis és més bonic i també em fa sentir bé.