Tot plegat és una barreja entre l’estic cansada, avui no puc i un em sap greu entre dents per no semblar massa òbvia ni massa culpable. Perquè de les coses que fas a les que realment vols fer, vols dir hi ha una distància gairebé abismal, com si les mirades compassives per altres coses entenguessin tot el que et bull per dins i tu creiessis que són per la mateixa causa. El dolor de peus fa que ja no vulgui tornar a casa caminant i és de dia quan sóc a dins i és de nit quan sóc a fora, i aquest impasse que em perdo és un instant que no puc ni sé figurar-me. Lisbon Maru s'enfonsa, tot plegat m’ho inspira el que sona i el que pensava en aquell moment i la manca de potència barrejat amb els deliris de tot allò que no em permetia acceptar. No tinc temps, no tinc temps per res. Adrenalina amunt, adrenalina avall, tones de sucre i d’alguna cosa més, avui, demà, suposo. Antologies d'inèrcia per donar i vendre, sobretot vendre.
Ningú em recorda amb cabell llarg, és curiós; ni tan sols jo mateixa.
Ningú em recorda amb cabell llarg, és curiós; ni tan sols jo mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada