Estimat Salvador

Si fossis un cinc per cent conscient de la mania que m'inspires, et posaries a tremolar. Bé, potser no, perquè ja és ben sabut que te la rebufa, el que la gent pensi de tu, i que no sóc digna d'adreçar-me a la teva persona. I com que tu tampoc ets digne de rebre cap comentari per part meva, he preferit escriure't aquest manifest amb objectiu onanístic. Perquè sí, Salvador, escriure't a tu com tu escrius sobre mi és tot un plaer. I com que tens sentit de l'humor, perquè això esperes dels que en principi et llegim, sé que ho entendràs.

Et seré franca, Salvador. Els teus articles me la rebufen tant com els meus a tu. De fet, ja en vaig tenir prou llegint aquell pseudollibre teu que mereix ésser més descatalogat que mencionat. En realitat em fas una mica de pena, de la mateixa manera que me'n fa alguna o altra persona que conec, perquè transmets aquesta aura de persona insatisfeta que si no provoca no és feliç. I compadeixo una mica la teva malaltia, perquè l'entenc i és de diagnòstic greu. Tanmateix, penso que tens raó en part de les coses que dius, i que les dius amb gràcia. Però Salvador, fora de la part formal, no en tens ni idea. És que el teu problema és tant alarmant que em preocupa fins i tot a mi, que no tinc res a veure amb tu. Vius en una espècie de bombolla periodística que fa esglaiar. D'on treus totes les teves referències? Com pots viure tant enganyat? De debò no et deixen viure els pírcings i la roba que portem? Creus que els nostres pares van néixer amb la samarreta Imperio adherida al cos? De veritat penses que hem tornat a la prehistòria?

Estimat Salvador, si creus que amb els pírcings hem tornat als temps ancestrals de pal i pedra, és que tens una concepció del món una mica distorsionada, perquè creure que una anella és més pròpia dels muridaes que publicar un article de la baixesa del teu és una ironia hipèrbolica. I t'ho explicaré, perquè per molt tribal que sembli, és més civilitzat que les teves paraules autocomplaents. Ves per on, la regressió és paral·lela. Perquè Salvador, algú com tu que ve a veure certes botigues i treu els seus propis llibres de les prestatgeries per posar-los en llocs visibles, i censura els comentaris que li escriuen no mereix més credibilitat que un empleat deu anys més jove que ell -que amb el seu sou està pagant un pis, una carrera, les palles físicomentals o la roba del seu gos- i, segons tu, no té ni punyetera idea del que ven. Algú que a la seva edat, fill de qui és i que viu on viu faci sortir de la seva boca aquestes paraules mereix que li'n retornin sense pietat. Algú que escriu a un diari com l'Avui i publica llibres com els que publica no es pot creure digne de Nobel. Però en el fons, com diu el meu company M., no cal embardissar-se en tot plegat. No puc tenir-te ràbia perquè em fas llàstima. I em fas llàstima perquè busques el que t'escric (per sort, el favor és mutuu).

L'única cosa que lamento és que des d'ahir, la meva vida és una mica més incòmoda. No per tenir constància que la veu pública és en mans d'algú com tu, sinó perquè des que vaig llegir el que vas escriure que m'he trobat pitjor. I no va en broma. Així que gràcies, perquè a part de fer-me perdre deu minuts de la meva vida, la meva faringitis ha augmentat deu cops més, i és que les defenses aquest cop les he invertit on no tocava. Després d'aquest joc de paraules tan digne de perles literàries com les teves, no tinc més a dir-te a part que espero no veure't mai. I no pel teu bé (Déu me'n guardi), sinó pel meu. Els dos hi sortim guanyant: tu t'estalvies el meu pírcing tribal i el meu vestuari estrambòtic; jo, el vomitar-te al damunt.